És només una intuïció, però crec no equivocar-me si dic que el sentiment de culpa és el revers i el complement de l'abús d'autoritat. En efecte, els dèspotes i els sàdics solen triar com a víctimes persones amb tendència a sentir-se culpables de tot, a responsabilitzar-se en extrem. És precisament aquest vincle estret que uneix la culpa i l'excés d'autoritat el problema principal que Monika Zgustova indaga en la seva última novel.la, La dona silenciosa. A pesar d'estar narrada amb suavitat i aparent innocència, és una obra escrita en mode imperatiu: ordenar és el verb que més sovinteja a les seves pàgines, els seus personatges experimenten la vida en forma d'obligació inexcusable, com una ordre a la qual cal sotmetre's, i si haguéssim de posar-li música indubtablement el que més li escauria seria una marxa imperial.
L'autora ens proposa el recorregut en primera persona per la vida de l'aristòcrata txeca Sylva von Wittenberg i del seu fill Jan, dos trajectes vitals que serveixen per travessar tota la història del segle XX i adonar-se que en bona part d'aquest recorregut la societat europea ha viscut sotmesa a l'autoritarisme i a la violència. En contraposició, la recerca de la llibertat s'encarna en Sylva, a l'inici de la novel.la una dona domesticada i acostumada a rebre ordres, a executar-les amb diligència i a sentir-se culpable davant el món per no haver estat mai prou a l'altura, una dona que provarà de deslliurar-se del dictat de la culpa i de la necessitat d'estar sempre fugint.
Traductora de grans autors txecs i russos com Kundera, Seifert, Akhmàtova i Dostoievski, Monika Zgustova havia publicat amb anterioritat una biografia de Bohumil Hrabal titulada Els fruits amargs del jardí de les delícies (1996) i dues altres obres narratives, La dona dels cent somriures (2000) i Menta fresca amb llimona (2002), però ella mateixa afirma que aquesta és la novel.la que sempre ha desitjat escriure. És necessari reconèixer que La dona silenciosa és una novel.la ambiciosa i treballada, construïda a través d'una veu més preocupada per la introspecció que no per l'acció. Si bé és cert que l'obra presenta aquests mèrits, no ho és menys que falla en els diàlegs, que a l'hora de fer-los parlar els personatges sonen encarcarats i fan servir un registre pompós, quasi decimonònic. Potser tot s'explica pel fet d'haver construït uns personatges molt cultes, que constantment estan citant obres filosòfiques i literàries i potser també per haver iniciat la història en una Praga de castells, institutrius, convents i balls que condiciona un registre formal i rígid. Tot i així, Zgustova pot sentir-se satisfeta d'haver explorat amb agudesa la moral humana sotmesa a l'autoritat i d'haver plasmat les actituds tan individuals com col.lectives que s'accionen al dictat de la culpa.
La dona silenciosa
Monika Zgustova
Quaderns Crema
Barcelona, 2005. 417 pàgines
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 8 de diciembre de 2005