Hi ha pocs escriptors, en tota la història de la literatura universal, dels quals se n'hagi derivat un verb, un adjectiu o un adverbi que designin, amb gran exactitud, alguna cosa molt concreta en relació amb els escriptors corresponents, i no cap altra. Tothom sap què vol dir una idea quixotesca, tothom sap què s'ha d'entendre rere de l'adjectiu kafkià, i tothom comprèn quines situacions poden ser qualificades de surrealistes. Hi ha més exemples, és clar, però avui volem centrar-nos en el que deriva de l'autor de Les falses confidències, Pierre de Marivaux, és a dir, les paraules marivaudage i marivauder. Les dues van aparèixer cap a 1760, tres anys abans que morís aquest dramàtic, un dels més grans que van donar els epígons del Grand Siècle francès, perfectament comparable, i més galant per l'època, naturalment, que l'altre gran comediògraf clàssic dels gauloises, Molière. Ben bé no se sap com, un il.lustrat amant de neologismes i espectador de Marivaux, diuen que Diderot, va encunyar aquest parell de termes; i no van trigar, llavors, a entrar als diccionaris normatius de la francesa llengua: marivaudage, diu el Robert, és, en primer lloc, "afectació, preciositat, recerca en el llenguatge i en l'estil", i, en accepció segona, atribuïda a la cort de l'últim Lluís abans de la Revolució, "proposta, intriga de galanteria delicada i rebuscada". El verb marivauder, pel seu compte, hi ve definit, més generalment, com "escriure a la manera de Marivaux". Tots els autors francesos del final de la Il.lustració, del Romanticisme i de les lletres del segle dinovè coneixien perfectament aquestes accepcions, i van fer-les servir, sovint no amb admiració -perquè la galanteria divuitesca despertava més aviat granellades en els autors moderns -, sinó enrient-se'n: ni Stendhal ni Balzac, posem per cas, hi tenen cap tirada, i no parlem dels autors de la segona meitat del segle, tots declaradament rudes, ofensius, directes, insultants, sodomites i fumadors estàtics de haixix i d'opi. Altra cosa és el que va succeir cap a la fin-du-siècle ; vull dir amb autors com ara J.-K. Huysmanns o Barbey d'Aurevilly, que van redescobrir els bells, dandis artificis del llenguatge i de les formes artístiques, obrint camí, en això, a les generacions més formals i neoclàssiques franceses ja del segle que fa XX, les quals, més que galants, són cursis.
Però res de tot això darrer no pot comparar-se amb el que sempre s'havia entès, i encara avui s'entén, per un marivodatge, com avui hem catalanitzat el mot: tal cosa no és solament un estil, sinó una suma de conversacions entrellaçades que pretenen, mitjançant gran subtilitat verbal i enginy argumental-retòric, aconseguir despistar l'interlocutor, portar el desig, anhels d'una persona a l'aventura, de dret cap a una satisfacció més volguda pels altres que per un mateix, o de través cap a la insatisfacció d'un amor perseguit de veres. En suma: marivodar és sumar totes les lleis de l'entra i surt de la commedia dell'arte amb les lleis molt més subtils i refinades de l'amor; amb ell desig i sexe. (Només cal parar atenció a la Jeune fille faisant danser son chien o a Le baiser à la dérobée, quadres de Fragonard, per entendre que, darrere la galanteria, el segle XVIII amagava una de les tensions eròtiques més tesades, però eloqüents, que mai hagin donat les arts a França).
¿Què direm de la versió de Belbel, Sergi? Només això: una traducció, en el sentit filològic usual, no ho és; és més aviat traducció com les que encara es feien justament al temps de Marivaux, i fins i tot cent anys més tard: agafo el text, l'engipono com s'adigui amb la idea que m'he fet de l'espectacle, el giro i el transvesteixo perquè la gent esclati a riure en bon moment, i avant les atxes. Potser Pere Quart, o el Bru de Sala del ben sonant Cyrano, haurien fet feina més bona; però la cosa diguem-ne que s'aguanta, llevat uns estrambòtics "nano", a II.2, i un del tot agramatical "li ho tornaré a repetir" -quan encara no ho ha repetit ni una vegada-, a I.10, i coses per l'estil (o pel no-estil). El tot no acaba de dringar per a l'escena, a idea nostra, però ja no pot fer-se'n cap escarafall després que a l'amic Salvador Oliva li succeís això que refereixo tot seguit. Un dia, com a assessor del Teatre Nacional de Catalunya, esmenava un autor que confonia "caçar" amb "casar", cosa freqüent a Catalunya, lloc en què el diputat Trias Vidal de Llobatera confon amb gran obstinació i publicitat "cosa" (objecte) per "coça" (allò que donen els cavalls). Com que l'Oliva s'hi entestava de tantes de maneres i com que l'autor no se'n sortia per amor de cap ni una d'elles, al capdavall el director -que el callo- li va etzibar: "Deixem-ho córrer, Salvador; comptat i debatut el llenguatge no és la cosa que més importa en el teatre!", extrem que va fer pensar a l'amic Oliva que el més important devia ser, aneu a saber, el vestuari, els llacs artificials o la il.luminació.
Per acabar: si voleu llegir almenys una aproximació al que era el gran teatre carregat d' esprit que es va fer a la França plena de galanteria i tripijocs, llavors dubteu, si així ho voleu, d'anar al teatre; però no dubteu en cap moment de llegir en llibre Les falses confidències : magnífica, esplèndida mostra d'enginy i d'humorisme d'allò que avui n'hem dit marivodatge .
Les falses confidències
Pierre de Marivaux.
Versió de Sergi Belbel
Proa
Barcelona, 2005. 159 pàgines
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 15 de diciembre de 2005