Quan era petit, a l'època del president Valéry Giscard d'Estaing, se sentia molt a la ràdio Ce lundi-là , una cançó de Michel Delpech. Amb tres estrofes, Delpech resumia a la bestreta les 327 pàgines de la darrera novel.la de Pep Coll. L'any 1837, un estudiant "havia caigut mentre caçava per la muntanya, en un lloc inaccessible, una mena de pou envoltat de penyals d'on era impossible de sortir" (pàgina 87) -una feixa, un feixanc que diuen a la seva terra-. "Amb tot, en la caiguda el noi no havia tingut cap ferida important i continuava viu gràcies al menjar que la família li feia arribar des del capdamunt dels turons". Amb aquest argument, Pep Coll hauria pogut escriure una cançó superba. Ens acontentarem amb una novel?la passadora malgrat algunes clarianes de bellesa, amb fragments de construcció lírica que admirem per una o altra forma de gratificació verbal...
La mort del gos Moret, per exemple, m'ha emocionat i s'eleva gairebé al nivell de l'agonia de la gossa Bessy descrita per Céline a D'un château l'autre. A voltes els diàlegs sonen gustosos com les millors rèpliques del Cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra. Com cada lector que s'encara amb formes pròpies d'una altra variant de la seva llengua, ens demanem si els pallaresos s'expressen o s'expressaven en aquesta parla tan pintoresca, o si és una llengua inventada, reconstruïda per l'autor. Per exemple, la blasfèmia "Cagon lo ruc de Déu", divertida la primera vegada a la pàgina 9 acaba per cansar quan la llegim cinc vegades en deu pàgines seguides. Després m'he cansat de comptar... "Pietat!": aquest renec potser queda un poc curt per caracteritzar un personatge. Els llatinòrums, el llenguatge florit de l'estudiant Ventura Mir, que es declara motu proprio (per parlar llatí com ell...) notari del districte de Malpui, són d'una inversemblança ampul.losa, digna dels discursos del batlle de Champignac a les aventures d'Espirú o, si preferiu, del Flaubert dels " commices agricoles ". Amb la seva variació pirinenca sobre el mite de Robinson Crusoe, Pep Coll sofreix de la comparació amb el Michel Tournier de Divendres o els llimbs del Pacífic. El seu Robinson m'ha evocat més aviat els protagonistes de Voltaire. Com a Candide o Zadig, els personatges no apareixen com persones que hauríem pogut conèixer, llegint les novel.les de Balzac o La Regenta, sinó com siluetes al servei d'una idea. Ara, Pep Coll no escriu com Voltaire... Ni pretén fer-ho. A costat d'obres mestres, em pareix normal i sa que una literatura presenti llibres de consum corrent. La literatura francesa no és pas únicament Proust i Flaubert sinó Pierre Benoit, André Maurois o Antoine Blondin... Entesos! Les febleses estilístiques acaben indisposant el lector més benvolent..., tanmateix, quan escriu senzillament, Pep Coll té un món propi, una respiració, una petita música. Ens agradaria acompanyar-lo per les seves estimades muntanyes si volgués almenys descriure-les millor.
El salvatge dels Pirineus
Pep Coll
Edicions 62
Premi Sant Joan 2005
Barcelona, 2005. 327 pàgines
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 29 de diciembre de 2005