Hem de suposar que no és un mal exclusiu de la poesia catalana aquest que consisteix a ignorar obres que per originalitat i qualitat estètica i, fins i tot, genialitat, sobrepassen altres obres que no deixen de ser una sonsònia repetitiva de mediocritat més o menys ben presentada que, per motius moltes vegades extraliteraris, acaben situades al capdamunt de la piràmide canònica de la nostra lírica. Amb això s'acaben tancant portes que a causa de la desaparició d'edicions de curt tiratge, d'inexistència de mercat i de descatalogacions precipitades, difícilment es podran tornar a obrir. Així, obres extraordinàries com L'ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés, depenen d'editors aventurers per veure's circulant una altra vegada en l'encaix d'unes obres completes traduïdes al castellà. D'altres, de moment, no pateixen aquesta sort, i l'oblit o el reconeixement dels pocs que l'han vist passar és tot el que queda.
És una d'aquelles obres mestres que, com que passsa de llarg per raons circumstancials, acaba en l'oblit i la desaparició
Jordi Vintró (Barcelona, 1943), autor d'un llibre de narracions (Eugeni i altres) i de tres llibres de poesia, n'és un clar exponent. La seva obra, que vesteix una aparença de poesia senzilla i que amaga una multiplicitat de centres d'interès i tractaments del gest poètic, constantment a tocar del joc, del sentit lúdic del llenguatge, ha estat admirada per tots aquells que hi han sabut participar -llegir és participar en allò que ha fet l'autor- no quedant-se en la superfície plana i llisa de l'aigua mirall, sinó capbussant-se en l'inacabable món que el mar amaga en les seves profunditats, és a dir, convertint la lectura en allò que sempre hauria de ser, actitud de voluntat hermenèutica que interpreti, bé o malament, parcial o exhaustivament, allò que el poeta ha volgut dir sense dir-ho o amagant-ho rere el joc del llenguatge, art en què Vintró excel·leix, i tant Cançons per a en Jaume (1985) com Ludwig (1992) en són una mostra preventiva que acaba d'explotar, sense danys col·laterals, desgraciadament, amb Insuficiència mitral.
Insuficiència mitral (Lumen, 1997) és una d'aquelles obres mestres que, com que passa de llarg per raons circumstancials, acaba en l'oblit i la desaparició. La primera pega és que guanya un premi (Aula de poesia de Barcelona) que té com a norma el premiar obres en qualsevol llengua de l'Estat i això n'ocasiona l'edició en una col·lecció, i editorial, en castellà. A partir d'aquí moltíssims nostrats tenen l'excusa perfecta per ignorar el llibre, ja que la versió catalana només figura, com a llengua original, en cursiva, a les pàgines parells del llibre. Si a sobre hi afegim que la traducció al castellà és del mateix Vintró i es tracta d'una altra obra mestra que molts diuen que fins i tot supera l'original, ja podem enterrar el llibre, almenys com a llibre circumscrit a la poesia catalana. I així, aquesta obra mestra, aquest llarguíssim poema riu o poema zàping on l'autor fa veure que no però acaba remenant la solitud, la neurosi, la religió, la comunicació per obtenir aquella música constant de la lluita entre el sentiment i l'enteniment sota una pluja d'imatges d'una novetat absoluta en la poesia catalana, aquesta peça essencial del que amb el pas del temps acabarà perdurant, ni ha existit mai, per a molts, com a llibre en català, ni el podem trobar de cap manera en l'edició descatalogada de Lumen. Algú hi hauria de posar remei, pensem, mentre celebrem les veus que ens arriben d'una molt pròxima aparició del darrer poemari de l'autor, Cartes de sota mà, una altra vegada el joc, inaugurant una nova col·lecció suïcida -és a dir, de poesia.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 5 de enero de 2006