Ahir va ser comentat per terra, mar i aire l'estudi segons el qual tenir el televisor al dormitori afecta de manera negativa la vida sexual de les parelles. És un d'aquests estudis absurds, amb dades relativament versemblants, però que serveixen per fer bullir l'olla del comentari i alimentar les converses de sobretaula (deixa oberta una hipòtesi que cal no menysprear: que el que més afecta la vida sexual de les parelles siguin les parelles). Com a bon estudi inútil, inclou estadístiques i percentatges. A l'hora de refredar l'activitat sexual, els científics afirmen que el que més ensopeix són, a banda de les pel·lícules de terror i els reality shows, els programes culturals i els documentals.
Els més desconfiats tenen dret a creure que la dada és tendenciosa i que intenta desmotivar els pocs que encara practiquen activitats culturals per iniciativa pròpia. La dada, però, coincideix amb la resposta estàndard que dóna molta gent quan es pregunta quins programes agraden més: els documentals. En conseqüència, ningú no s'hauria d'escandalitzar perquè la resposta lògica a la visió responsable d'un programa cultural o d'un documental sobre la vida de, posem per cas, el tamanduà mexicà o la marsopa sigui una inapetència immediata. El documental, tan aplaudit per la consciència televisiva benestant com a súmmum de la divulgació pedagògica, estableix de manera clara el repartiment de papers: els espectadors no carden; carden les bèsties. Pel que fa als programes culturals, de sempre han alimentat més les ànimes que no els cossos, fins i tot en persones amb l'ànima hipotecada. I hem d'aplaudir que les parelles no s'engresquin sexualment amb la gesticulació de Vicenç Villatoro parlant de Sándor Márai al programa De Llibres. El contrari seria una perversió o, per fer servir un terme que entusiasma el psicòleg especialista Antoni Bolinches, una parafília.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 19 de enero de 2006