La pau perpètua
Albert Mestres
Empúries
Barcelona, 2006. 191 pàgines
La fundació d'un món feliç seria l'objectiu que tossudament persegueixen els il·luminats inventors de qualsevol mena d'utopia, i la idea o el mite de la societat perfecta o del paradís terrenal ha tingut un llarg trajecte de representacions literàries dins la tradició occidental. Però així com els utopistes clàssics i els dels segles XVIII i XIX s'esforçaven a descriure i imaginar els valors positius de les societats perfectes d'un futur imminent, els utopistes del segle XX van haver de canviar de perspectiva gràcies a l'experiència de la pràctica -són els privilegis d'haver experimentat els esquemes racionals i planificats del feixisme i el comunisme- i van haver de centrar-se en el relat dels malsons propiciats per la història: van dedicar-se a narrar com la recerca de la perfecció absoluta en l'àmbit social condueix irremeiablement a l'horror absolut, van haver de fer un balanç desencantat, desolador i lúcid davant del fanatisme, la servitud i l'afany totalitari que s'escampava arreu del món. Des de Wells fins a Jünger, passant per Huxley, Zamiatin o Orwell, la utopia negativa triomfa a la literatura i, com un malson realista, el lector troba reflectit en la narrativa el viatge sense finalitat de la política, els herois miniaturitzats de la vida quotidiana i la dictadura de l'engranatge tecnològic que llegeix a la premsa i veu als telenotícies. No hi ha literatura adulta on no aparegui la por a la monstruositat del present o el futur, on no s'especuli al voltant de les formes diverses de destrucció massiva del món, ja sigui per avatars inherents als avanços de la societat industrialitzada, ja sigui com a conseqüència de tot tipus de trastorns i aldarulls socials.
Ara el lector té l'oportunitat de llegir el que hauria pogut estar una notable aportació al gènere, La pau perpètua, d'Albert Mestres (Barcelona, 1960), un altre pas dins una línia que va des d'Onofre Parés i Josep Maria Francés fins a Jordi Sarsanedas, Miquel de Palol o Hèctor Bofill. A través de la geografia d'un país sense nom i que podria ser el dibuix amb traç virulent i caricaturesc d'una situació social molt propera en l'espai i el temps i relativament immediata, Albert Mestres crea un territori regit per les disputes i confrontacions entre la consciència nacional i les lluites territorials, la voluntat democràtica i el poder despòtic en nom de la raó, i les reivindicacions religioses de signe distint contemplades des de l'òptica de l'èpica: no són poques les pàgines on Albert Mestres es fixa en les estratègies bèl·liques que configuren el caos que ressona al fons de cada passatge de la novel·la, talment com si la raó del relat fos omplir de circumstàncies guerreres els racons de l'orografia que s'inventa.
Ara bé, més enllà dels accidents militars que s'hi relaten, el principal èxit d'Albert Mestres s'ha de localitzar en la creació de la veu narradora: el protagonista, Albert Delcor, un personatge d'origen enigmàtic i afillat del poderós capità Rauric, una figura puntal en els esdeveniments històrics i socials del país sense nom, escriu un dietari on consigna els daltabaixos del present, els fets del passat, i els misteris de la seva vida. Es aquí on La pau perpètua assoleix una força i una magnitud exemplars, quan descriu la vida trista d'aquest funcionari que es diu Albert Delcor, apassionat pels insectes i per la cria de roses, com Jünger, oient apàtic de les lliçons històriques i morals recitades pel capità Rauric, protagonista indiscutible d'una primera part memorable on la descripció del fàstic i l'horror esdevé una estratègia fascinant i necessària.
És a partir d'aquí, però, quan la novel·la comença a decaure en transformar Albert Mestres el retaule socialment caòtic descrit fins ara en una faula d'embolics familiars on tot sembla obligat a quadrar mitjançant jocs de mans narratius que només destorben, des de la casualitat de l'argument fins als fantasieg verbal per fixar el deliri gradual del protagonista. Es a partir d'aquí quan La pau perpètua deixa de ser el territori de la paraula simbòlica i l'atracció reflexiva, l'espai de l'entotsolament surreal i de l'observació detallada d'una realitat real i utòpica al mateix temps, per submergir-se en la temptació d'un sentimentalisme fora de lloc, ben lluny de la crueltat de les ànimes insensibles, de l'estranyesa, de la morbositat i l'extravagància que amb tant de poder havia seduït al principi l'atenció del lector.
Albert Mestres ha volgut escriure una novel·la que destil·li una flaire sangonosa, un text que suggereixi el tacte de la mà dins d'un cubell de vísceres obertes o de sucs corporals, una novel·la sustentada sobre un catàleg d'actes sense perdó ni pietat, a la recerca sempre de la repugnància física o moral, però malauradament l'autor no pot o no sap dominar les concessions imaginatives i argumentals, i la duresa i la crueltat objectives, que planteja tan bé i amb mesura exacta a la primera part, se li escapen de la vigilància i a la resta del llibre deriven cap al territori del sainet familiar. El que hauria pogut estar una rigorosa anomalia literària, seguint les petges d' Eden, eden, eden..., de Pierre Guyotat, o de Los Tadeys, d'Osvaldo Lamborghini, endinsant-se amb llengua neta i clara en les peculiaritats infinites del mal i la raresa, queda tan sols aturat en unes atzaroses trifulgues genealògiques explicades enrevessadament i sense gaire criteris plausibles. De tota manera, cal llegir La pau perpètua, encara que sigui només per escoltar la veu i el timbre d'un tipus d'escriptor poc habitual a la literatura d'ara i aquí, amb ganes d'emmirallar-se en altres tradicions i buscar nous camins per recórrer a través d'una escriptura allunyada del to més comú.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 2 de febrero de 2006