Sorra a les sabates
Joan Pons
La Magrana
Barcelona, 2005. 302 pàgines
Segons Hermann Broch, l'única moral de la novel·la és el coneixement, fins al punt que tota aquella pretesa novel·la que no fa aparèixer cap estrat de l'existència fins al moment desconegut, és immoral. De la mateixa manera seria absurd, segons Broch, pretendre que la novel·la té com a objectiu donar un bon exemple. En aquest sentit, el propòsit de Flaubert d'arribar a l'ànima de les coses i no pas dedicar-se a escampar opinions subjectives per influir el lector, s'aproparia molt més al propòsit de Broch.
De tota manera, cal no confondre en cap cas coneixement amb erudició enciclopèdica, ja que és a través d'una trama més o menys configurada, d'una globalitat dinàmica propiciada per personatges i esdeveniments, que es destil·la aquest coneixement que acaba configurant-se en única possibilitat moral de la novel·la, i, en aquest sentit, la novel·la ha de semblar, per si mateixa, del tot aliena a aquesta intenció de voluntat moral. Com si ho fes sense voler, vaja.
Quan el lector es troba amb una novel·la capaç de transportar-lo a un món, a uns moments, a unes psicologies i a uns esdeveniments que l'omplen d'un nou coneixement, sigui moral o vital o científic, tota intenció del novel·lista per farcir de dades i d'erudició secundària la narració pot esdevenir no només inútil sinó a més a més molest si no ho sap fer de manera que tot això sembli necessari al desenvolupament del relat. D'aquesta manera, no ens desplacem o podem no molestar-nos, amb tota la càrrega de meditació erudita que arrossega La muntanya màgica de Mann, o amb tot l'embalum d'elucubració i pensament amb què s'mbolica El nom de la rosa d'Eco; però quan el paquet, o els paquets, de coneixement resulten un afegit del tot inútil, fins al punt de fer nosa i en certa manera tractar el lector com a un pobret ignorant, o, simplement, distraient-lo de la intenció primera del relat, aleshores poden fer malbé, en part o del tot, el conjunt de la novel·la. I aquest és el cas de Sorra a les sabates de Joan Pons, on un estil -una llengua- del tot seductor per al lector, una trama correcta i tot un seguit d'assoliments virtuosos en l'art del ben narrar, es veuen constantment atacats per una voluntat bastant inexplicable d'explicar al lector, en uns fragments que semblen directament retallats d'una enciclopèdia i que no encaixen de cap manera amb la resta del relat, coses com el surf, Menorca, el cub de Rubik, la dansa de les abelles i tot un seguit d'explicacions que trenquen el cercle màgic de la vida dels personatges sense nodrir-lo en cap cas. Aquest defecte fa que altres que ho són menys, com la inversemblança dels discursos i dels nivells de llenguatge d'una infermera, un veí de taula de bar, un maître, un cambrer, un taxista, tots ells eminències en el saber literari; o com la desfortuna d'algunes opcions lèxiques que xoquen amb el context o amb el to del llenguatge amb què s'expressen personatges o narrador. Així, expressions com "mai", per referir-se a un porro, o "fer el sexe" per referir-se a follar, grinyolen i trenquen l'ambient a voltes quasi nabokovià, on tota la primera part passa de ser una mena de mai començar a la manera del Tristram Shandy per seguir amb una infància molt semblant a la d'Ada i l'ardor, en la qual segons sembla l'atzar juga un important paper, a voltes molt atzarós, que no ens hauria de fer pensar gens en Auster, que tracta les casualitats d'una altra manera potser més semblant a la de l'escena en la qual el protagonista es fa dur en taxi a un hotel que no existeix, l'Hotel Califòrnia, després d'haver escoltat el tema dels Eagles, amb tot el que acaba passant.
Sorra a les sabates és, en definitiva, una novel·la interessant en la qual potser l'autor s'hauria d'haver deixat convèncer per l'editor, sempre atent a aquestes coses, per extirpar-ne o rectificar-ne uns defectes que poden allunyar el lector que sap que en aquest món d'especialitzacions conceptuals estanques, la novel·la, com afirma Kundera, és el darrer observatori que permet abastar la vida humana com un tot.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 2 de febrero de 2006