La maternitat
d'Elna. Bressol dels exiliats.
Assumpta Montellà.
Ara Llibres
Barcelona, 2005. 170 pàgines
Hi ha historiadors que es dediquen a enfocar la història amb una lent de gran angular, mirant de mostrar la visió panoràmica d'una època determinada i donant les claus per entendre els perquès, i n'hi ha d'altres que prefereixen un microscopi per tal de dedicar-se a rescatar històries petites, temes que potser han passat per alt als grans historiadors però que amaguen uns drames i unes emocions que serveixen per comprendre millor la part humana dels gran fets. És en aquest últim apartat que s'inscriu La maternitat d'Elna, un llibre que relata la vida d'un centre de maternitat que va funcionar al sud de França entre els anys 1939 i 1941, quan els exiliats de la guerra d'Espanya travessaven la frontera derrotats per ser confinats en camps com el d'Argelers.
Assumpta Montellà ha rastrejat la història d'aquella maternitat on entre 1939 i 1944 van néixer 597 nens, ha parlat amb la directora i amb les exiliades que hi van ser acollides, i n'ha publicat un document extraordinari on destaca la personalitat de la suïssa Elisabeth Eidenbenz, que és qui va fundar aquell centre.
A través de les veus dels supervivents, repassem una vegada més la magnitud de l'èxode republicà, el dur pas de la frontera, la ignomínia d'uns camps de concentració sense condicions al Rosselló i les petites històries d'una gent obligada a marxar del seu país i maltractada en els centres d'acollida. En tot aquest panorama, l'aventura d' Elisabeth Eidenbenz ofereix un bri d'esperança, que és el que destaquen les dones que van passar per la Maternitat d'Elna. Allà van trobar les condicions necessàries per parir i per cuidar dels seus fills, allà van trobar un parèntesi dintre de la gran desgràcia que els envoltava, allà es van tornar a enganxar al tren de la vida.
Elisabeth Eidenbenz, avui dia una velleta de més de 90 anys que viu a prop de Viena, és la que va oferir a l'autora tota la documentació i les fotos relatives a aquesta maternitat, de la qual fins ara se'n sabia ben poc. I és ella qui també dóna la lliçó definitiva en comentar: "La història no és patrimoni de ningú perquè la història la fem entre tots, el nostre present serà la història del demà, i això és tot, així de senzill".
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 2 de febrero de 2006