Dilluns passat va començar a TV-3 El salt de l'Àngel, presentat per l'actor i director de teatre Àngel Llàcer i dirigit per Imma Sust. El programa, que és en directe i de moment sense publicitat, s'emet de dilluns a dijous i va en horari de sessió golfa, d'un quart de dues a dos quarts de tres de la matinada. A la presentació per la premsa, dies enrere, els protagonistes definien l'espai com un late show, potser per la nocturnitat, però a diferència de la gran majoria de lates , aquest no té ni públic cridaner, ni orquestra, ni convidats per entrevistar. ¿Què té, doncs, El salt de l'Àngel? Essencialment, el programa mostra quatre persones -el presentador i tres col·laboradors- que parlen tota l'estona, sense parar, i salten d'un tema a l'altre amb gran lleugeresa. No callar mai, aquesta deu ser la consigna. A més, el programa també avança a través de reptes estrambòtics, com ara que el públic des de casa decideixi quin dels tres col·laboradors es dutxarà perquè sí, al final del programa, o bé mostrar la reacció química que es produeix quan es barreja coca-cola amb licor de crema catalana.
Aparentment, la idea d'El salt de l'Àngel és que el ritme del programa el marquin els telespectadors. Amb les seves intervencions a través de missatges de mòbil, emails, trucades telefòniques i un xat d'Internet han de proposar coses per fer en directe. Diem aparentment perquè el garbuix que surt d'aquest desplegament tecnològic i mediàtic -i afegiu-hi la nyonya i la desídia pròpies de les hores petites- acaba sent domesticat amb un fil conductor més o menys clar. El dilluns es tractava de les llegendes urbanes i el dimarts el programa girava al voltant de la sort. Com que el resultat és sobretot auditiu, més que no visual, sovint sembla un programa de ràdio de matinada. Podríem tancar els ulls i escoltar aquelles veus fins que ens adormíssim.
El presentador i ànima del programa, Àngel Llàcer, explota el seu caràcter expansiu, cridaner, histriònic. A vegades és increïblement cursi i d'altres sap aplicar-se a si mateix la ironia. Això ens confirma que no és un ingenu. Abrandat com és, tot un programa amb ell ens atabala i ens esgota, però si som capaços de suportar-lo en traurem algun instant simpàtic. Aquella rialla burleta que li surt quan parla amb algun beneitó que truca, per exemple, i que sí que és ingenu, o el començament del programa del dimarts: arrossegant-se pel plató, va cantar el happy birthday de Marylin Monroe dedicant-lo a Artur Mas, que feia els anys aquell dia. Els tres col·laboradors que l'acompanyen tenen perfils diferents per complementar-lo. El Canalías condueix el xat d'Internet des d'una butaca ergonòmica i ha vist molts programes de Jordi González. La Cinta havia sortit com a reportera d'En directe i representa el seny i la mirada femenina (el dimarts va fer un all i oli). El Franquesa és el noi desacomplexat, modern, femeller i provocador. La combinació de tots quatre no deixa de ser superficial, però ja és el que busquen.
La televisió, ja ho sabem, és un terreny adobat per als freakies i de matinada tot sembla més irrellevant. La intenció d'El salt de l'Àngel és explotar aquest contingent de tal manera que el frikisme no sigui especialment al plató, sinó que aparegui sobretot a les trucades per telèfon o en els missatges SMS plens de faltes ortogràfiques. De moment, però, no se'n surten i en dos dies ja hem pogut assistir dues vegades al recurs escatològic -i no era forçat pels espectadors-. Dilluns van treure un hàmster amb la intenció de fer-lo passar per un anus de làtex de mida natural, i dimarts Àngel Llàcer va trepitjar uns suposats excrements de gos. L'escatologia és el gran recurs de l'humor infantil. Caca, cul, pipi. Tot sembla indicar, doncs, que el programa tindrà èxit.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 2 de febrero de 2006