Miquel Amat
Notes per un diari
PICAP
El piano de Miquel Amat planeja sobre les melodies amb una sensualitat latent que incita a mil viatges imaginaris. No es tracta de jazz, ni de música contemporània, ni de pop-rock, ni de pur ambient, però agafa alguna cosa de cada un i el fa seu, arrodonint les arestes (potser massa, el seu principal problema és que sona una mica tou). Així converteix un material de base original en una música apta per a tots els públics i fàcilment assimilable ja des de la primera audició. Amat narra sense paraules escenes de la vida quotidiana i el resultat és atractiu. Un primer pas a tenir molt en compte que servirà, sobretot, per posar un senyal d'alerta sobre aquest nom i esperar treballs futurs que haurien de tenir ja més pes específic (segur).
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 27 de abril de 2006