La polèmica Llei d'Educació que, des de Madrid, vol imposar la tercera hora de castellà a les escoles ha ressuscitat els llocs comuns d'un debat pedagògic que, essent generosos i sense ànim de fer sang, podríem qualificar de disbarat non-stop. Quan la normalització i la immersió lingüístiques eren atacades, l'expresident Jordi Pujol sempre argumentava: "Porteu-me un sol nen que no sàpiga parlar castellà". Aquell nen, que tenia la categoria simbòlica d'exemple bíblic, s'ha convertit, gràcies a l'art mutant de la transformació que la demagògia aplica a les espècies, en el famós nen d'Olot que no sap castellà del qual parlen els que, des d'una altra òptica, també critiquen el sistema. Total, que tenim dos nens: l'inexistent que no parla castellà i el d'Olot, que diuen que no sap parlar castellà però que, segons moltes versions ben informades, tampoc no existeix.
El debat, doncs, pivota sobre dues fantasies metafòriques i invisibles que, en un clima polític que mitifica la ignorància i potencia l'enfrontament més barroer i irresponsable (pagat per tots, naturalment), tenen la monstruosa dimensió d'un dogma. A nivell pedagògic, el resultat d'aquesta esterilitat de la intel·ligència confirma les pitjors hipòtesis: que hi ha milers de nens que parlen malament el català i el castellà (tan malament com els seus pares) i, per solucionar-ho, les autoritats catalanes centren totes les energies en lleis negligents i recursos que, si es perden, tampoc s'acaten amb la naturalitat que s'espera d'una societat democràtica. ¿On és la coherència? En què, en tots els àmbits, la tendència al nyap és contínua i perseverant. En això, en l'art d'embolicar la troca i de distorsionar la realitat per construir el seu país de fantasia, els nostres polítics han aconseguit, probablement de manera involuntària, la més alta excel·lència.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 8 de febrero de 2007