Tant de bo que la majoria de col·laboradors gràfics de la revista Papitu -de Mompou a Pidelaserra- s'haguessin quedat tota la vida fent aquells mateixos dibuixos, aparentment intranscendents! Ara tindríem uns artistes de primera línia que podríem passejar amb orgull arreu del món. Manuel Humbert (Barcelona, 1890-1975) va tenir un inici espectacular amb les illustracions frívoles, i a la moda, de Papitu o Picarol. Es va revelar com un artista sofisticat i sensible, elegant i refinat fins al moll de l'os que seguia els passos de Xavier Gosé, un altre hipersensible portentós. Fins al 1920, Humbert es va moure en les mateixes coordenades, amb il·lustracions per a revistes i molts dibuixos solts, amb tinta o aiguada i, amb aquest conjunt memorable, abans de complir els trenta anys, va crear les seves obres mestres. El seu amic Josep de Togores llavors els admirava, i anys més tard escriuria: "No tinc cap motiu per amagar, ans al contrari, que a mi aquells dibuixos em commogueren tot seguit, i vaig creure en l'Humbert, com un futur gran artista. Pintors estrangers d'avantguarda, que sojornaven Barcelona durant la guerra del 14-18, també els admiraren. A hores d'ara estic convençut que si els dons pictòrics de l'Humbert (no gens menyspreables) haguessin correspost als seus dons de 'dibuixant-il·lustrador', i li haguessin permès de fer en pintura el que iniciava amb els seus dibuixos de joventut, hauria estat un artista impur sens dubte, però considerable, enormement més que no amb el realisme apagat d'ara". El marxant i crític d'art Joan Merli no opinava el mateix al llibre 33 pintors catalans, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat l'any 1937. Referint-se a Humbert, Merli afirmava: "la seva producció primera, a base de terres emprats en fred en una pintura lineal, retardà considerablement el començ del bon camí".
Ara, al Vendrell, a la Fundació Apel·les Fenosa, podem veure una petita exposició Humbert, muntada amb criteris més aviat sentimentals sota els efectes altament seductors del personatge. A la primera saleta hi han nou teles dels anys 1922 al 1956, alguna d'important i d'altres d'irrellevants, com ara el retrat verdós del nen Luis Muñoz; a la segona, mal acompanyats per un parell o tres de paròdies, un esplèndid conjunt de vuit dibuixos dels anys 1910, procedent del magatzem del MNAC -sembla ser que al rebost del Palau Nacional encara n'hi resta una bona pila. El contrast entre una sala i l'altra és brutal. L'any 1926, Josep Pla lloava la bona direcció de l'Humbert, que ja feia la típica pintura tova i peluda, argentada i renoiresca, i atacava Togores, al qual qualificava de "crònicament desorientat". Per desgràcia, Togores també "s'orientaria" de cop, quan va tornar a casa l'any 1932; a Francesc Domingo li va passar el mateix. I és que, al cap i a la fi, l'art que perdura sovint és fruit de l'angoixosa recerca i no del passejar cofoi pel "bon camí"
Manuel Humbert
Fundació Apel·les Fenosa
Carrer Major, 25, El Vendrell
Fins al 31 de maig
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 29 de marzo de 2007