Frank Miller ha passat ací de ser un autor de culte idolatrat per una minoria a convertir-se en pocs anys en una fàbrica de best-sellers. L'èpica de la novel·la gràfica 300 (Norma), impactant i lliure recreació de la batalla de les Termòpiles entre perses i espartans, és una de les apostes segures d'aquest Saló. El còmic ja porta 8 edicions i 30.000 exemplars venuts. Miller era abans una raresa dins del món editorial, comparable per tarannà i pulsió artística al guionista britànic Alan Moore. Ara ja no ho és, sinó tot el contrari. Aquesta transformació no és bona, ni dolenta. És una mutació i ja està.
Al pare de la nissaga de Sin City, l'univers dels superhomes se li va quedar petit, malgrat ser un dels grans revolucionaris del gènere. No és estrany que aquest artista de les vinyetes col·laborés en diverses ocasions amb Bill Sienkiewicz, un dels dibuixants més odiats pels puristes del còmic de superherois. La relectura que Miller va fer de Batman a les entregues de Dark Night marca tota una època comiquera. Inaugurava, a més, el format prestige, un invent de DC a mig camí entre l'àlbum i la novel·la gràfica. El Bruce Wayne de Miller era un home madur, retirat de la vida justiciera al carrer... però Batman torna, clar. I més psicòpata i bèstia que mai.
Allà va començar la controvèrsia que ja no ha abandonat el treball d'aquest autor: alguns crítics van dir que era reaccionari, que la historieta feia pudor de feixisme. El referent iconogràfic de Miller és sempre l'ambient malaltís de la novel·la negra, els territoris sense llei on tot se soluciona a cops de puny, la violència extrema... En un món on es parla de guerres de civilitzacions, no és estrany que el dibuixant rebi atacs, perquè les metàfores de Miller són molt clares. Almenys, a 300, obra que protagonitza enguany una de les exposicions del Saló del Còmic. La instal·lació permet constatar la fidelitat amb la qual s'han traslladat les seves vinyetes a la gran pantalla gràcies a una textura setinada que reprodueix els colors preciosistes de Lynn Varley. Per cert, Internet va plena de llocs on s'ensenya com aconseguir el mateix efecte a les fotografies domèstiques! És a dir, la mutació definitiva de l'espartà Frank Miller.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 19 de abril de 2007