Enlloc
Jaume Pont
Proa
67 pàgines. 12 euros
De vegades cal preguntar allà on no hi ha respostes, tenir la capacitat de pensar que el valor del coneixement està lligat a la interrogació més que no pas als resultats o solucions que n'obtenim o desitgem obtenir. També els escriptors acaben, sovint, en aquesta terra de ningú, la més eixorca, que, de fet, té poc a veure amb el pànic escènic de la bajanada que se sol anomenar "la pàgina en blanc". Enlloc, de Jaume Pont, n'és un bellíssim exemple, ple de giragonses inquietants a la recerca del sentit i de la possibilitat d'escriure -només modestament reconfortant en les solucions, però equànime en el desassossec de les troballes, de les solucions que ofereix al lector.
Jaume Pont (Lleida, 1947) té una llarga trajectòria com a crític i professor, va editar amb Joaquim Marco una antologia cabdal de la poesia catalana, La nova poesia catalana. Estudi i antologia (1980), i el 1989 va aplegar tota la poesia que havia publicat fins aleshores a Raó d'atzar (Poesia 1974-1989) . Després ha publicat Vol de cendres (1996) i Llibre de la frontera (2000), dos volums molt diferents entre ells. Vol de cendres és un punt àlgid de la poesia de Jaume Pont, una meditació lírica i existencial que agafa com a punt de partida la mort del pare, i que té un to d'acceptació de les incògnites de les nostres lleis biològiques i morals. Llibre de la frontera és una recreació literària sobre el que podia haver estat la poesia aràbiga lleidatana, una fórmula per interposar veus fictícies, allunyades, a la meditació sobre la persona i el món actual. Amb Enlloc , Pont s'enfronta a la inquietud del sentit amb les úniques eines que té: les literàries.
Els possibles referents (les persones, l'amor, el temps, la mort) no arriben a agafar cos en l'horitzó de les respostes, i els poemes no ho són mai "a partir de", ni "sobre". Són poemes que giren sobre ells mateixos buscant precisament ser una construcció literària capaç també de parlar-nos a nosaltres (autors, lectors) i de parlar sobre el món. El "naufragi en mar profunda", el "callat ocell", l'"enlloc/ningú" i els enormes recursos metafòrics de Pont són, fet i fet, un parèntesi per combatre la basarda del silenci. Hi ha sempre un altre (ho explica molt bé al poema d'aquest títol: L'altre) diferent d'aquell que "sap trobar la llum | dins una tina plena de paraules", i aquest altre és qui se sent contorbat pel "vent glaçat i la fruita amarga".
En l'escriptura despullada de Pont, la poesia és una manera autèntica d'aferrar-se a la capacitat de preguntar en uns temps en què la capacitat d'afirmar, d'assegurar o de garantir ha perdut tota connexió amb la veritat profunda. Amb algun moment que de vegades m'ha recordat fragments d'Edmond Jabés o de Salah Stétié, Pont estructura en tres parts el llibre, des del misteri i la incertesa fins a alguns indicis del món extern o del record a la tercera part, anomenada "aigües de l'aquí". Tot el llibre és, doncs, un intent de superació del silenci que ens llastra però que també ens obliga a veure la connexió amb la creació artística (l'assumpció de la literatura pròpia), la qual cosa serveix, si no de desllorigador, com a mínim de bàlsam en un moment en què escriure cara a cara amb la veritat no és gens fàcil.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 26 de abril de 2007