El maig de 1937, ara fa 70 anys, va pujar una glopada agra a la gola de la Barcelona revolucionària. Anys acumulats d'injustícies, ambicions de poder i fam de revolta van acabar en lamentable indigestió política per a les classes populars que havien derrotat el feixisme el 19 de juliol de 1936. Entre el 3 i el 7 de maig, mentre les tropes republicanes es batien contra la reacció, els carrers de la capital catalana es van omplir de barricades. Els antifeixistes es mataven entre ells: 500 morts i més de mil ferits. A una banda de les barricades els militants d'Esquerra Republicana i el PSUC; a l'altra, sectors anarquistes (Joventuts Llibertàries i els denominats Amics de Durruti) i el Partit Obrer d'Unificació Marxista.
El microcosmos republicà català entrava en erupció, després que el 3 de maig les forces dirigides per Eusebio Rodríguez Salas, comissari d'ordre públic, assaltessin l'edifici de la Telefònica a la Plaça de Catalunya de Barcelona, en mans de la CNT, força hegemònica de la classe obrera catalana. El comunistes heterodoxos del POUM demanen aleshores la formació d'un Front Obrer Revolucionari, esperant fer la revolució a la rereguarda contra PSUC i ERC. La CNT, majoritàriament, crida a la pacificació. Així ho fan des de Joan Garcia Oliver a Frederica Montseny per evitar que les columnes anarquistes donin mitja volta des del front i enfilin cap a Barcelona. Els anarco-sindicalistes deixen d'aquesta manera sols i aïllats a uns poumistes.
La crisi arrenca del control de l'ordre públic, segons l'historiador Ferran Gallego, quan, al març del 1937, es dissolen les patrulles de control i la CNT abandona el Govern de la Generalitat en no aconseguir fer-se amb el comandament de les forces policials. Sobre la societat catalana pesen excessos i barbàrie, el paradigma dels quals són els Fets de la Fatarella de gener del 37.
Per a l'historiador Ferran Aisa, el maig de 1937 marca el declivi de la Rosa de Foc, nom que els anarquistes donaven a Barcelona. Acaba aquell miratge que Orwell descriu al Homage to Catalonia: la ciutat que tuteja, vesteix granota i omple de gom a gom el Restaurante Gastronómico Colectivizado Número 1, nom amb què es coneixia l'altre temps selecte Ritz. Per a Aisa, la CNT cedeix massa. Per a Gallego, s'adequa a una societat que majoritàriament no és llibertària. El resultat és un maig roig de sang amb el trencament de la unitat antifeixista, la ilegalització del POUM i l'assassinat del seu màxim dirigent, Andreu Nin.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 3 de mayo de 2007