Tornar a casa
Harold Pinter. Traducció de Joaquim Mallafrè.
Arola editors
98 pàgines. 12 euros
L'exploració del llenguatge, característica de l'obra de Harold Pinter, adquireix a Tornar a casa (1964) una de les fites més destacades de la seva primera dramatúrgia. Si a La festa d'aniversari (1957) i a El porter (1959) investigava al voltant de la violència del poder o la bel·ligerància del llenguatge, a Tornar a casa Pinter aprofundeix en aquesta recerca tot focalitzant el conflicte en la lluita de sexes i el microcosmos d'una família. Tant en les relacions home/dona com en les familiars, el llenguatge marca uns rols i unes inèrcies que són dinàmics i mutables.
Com apuntava Pinter en el discurs d'acceptació del premi Nobel de literatura el 2005, podem descriure el que passa a Tornar a casa, però és més difícil d'esbrinar-ne el perquè. Darrere de les paraules i les situacions en aparença realistes, s'hi amaga la violència extrema de les relacions de poder. Les paraules, cuirasses o sagetes, xoquen les unes contra les altres en una batalla terrible, irònica i sinuosa, plena de pauses que recarreguen la munició verbal. Pinter teixeix amb els mots una teranyina d'implícits i transparències, situacions simètriques, fils que es relliguen, insinuacions premonitòries, afirmacions implosives que es contradiuen o que s'esclafen contra l'evidència dels fets.
Els personatges de Tornar a casa estan atrapats pel passat, per la idea que se n'han fet i pels rols que els defineixen: Max, el pare, i Sam, l'oncle, troben una rèplica en els fills del primer, Lenny i Teddy, respectivament, mentre que Joey, el petit, també n'és una, encara que devaluada, de Mac, l'amic de Max i, per postres, l'amant de Jessie, la mare. Els esquemes morals antiempàtics s'exacerben en un marc, el de la família, en què els rols devoren les persones. La gran absent és, precisament, la mare morta, que és al·ludida cada dos per tres. De fet, l'única dona de la família, Ruth, suplanta -en part- el paper de la dona-mare-puta domèstica que corresponia a Jessie i es converteix en l'objecte i el subjecte del desig masculí.
La paraula és poder, i els personatges se'n valen per exercir el domini (de gènere, d'estatus, d'edat o de jerarquia) sobre els altres i per fer prevaler la seva versió de la realitat. Pinter trastoca les expectatives del lector i, tot trencant amb la identificació, li n'ofereix el vessant antagònic, en un combat en què el víctima/botxí es problematitza i s'intercanvia amb facilitat. N'és una mostra magistral no tan sols la manera com capgira el retorn de Teddy al clos familiar, sinó també la contraofensiva mercantil de Ruth davant de les pretensions dels mascles de convertir-la en l'abella reina.
No es tracta pas de delimitar personatges de manera maniquea, sinó d'explorar les complexitats del llenguatge i de sondejar les intencions que hi ha entre els abismes de les paraules. El llenguatge genera uns esquematismes interioritzats que són molt difícils d'esquerdar i refer, de manera que, fins i tot quan han canviat els equilibris de poder, es repeteix la dinàmica de domini i submissió. Tornar a casa s'erigeix, a més, en un retrat corrosiu de la violència soterrada, cínica i anul·ladora, que engreixa les aparences de la família, la classe mitjana i la societat britàniques coetànies.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 24 de mayo de 2007