La consola de Cadaqués o somnis d'un fill putatiu...
Vicenç Altaió i Claret Serrahima
Eumo Editorial / H. AAC.
191 pàgines. 20 euros
Vicenç Altaió (Sta. Perpètua de Mogoda, 1954) és l'autor dels textos, Claret Serrahima (Barcelona, 1950) el del grafisme. Les inicials AAC corresponen a l'Associació per les Arts Contemporànies. El llibre objecte d'aquesta ressenya és un recull de proses, o de somnis, o d'idees, totes sotmeses a un dictat més general: fer de la llibertat creadora una eina de renovació, d'experimentació, de coneixement, de bellesa. El "fill putatiu" ho és, explícitament, de Foix, de Dalí, de Miró... Però allò "nou" que enamora Altaió no és la novetat que s'accelera per esdevenir constantment "nova", altra (i producte de la societat de consum), sinó el canvi, és a dir: la revolució. I com de revolucions de debò n'hi ha poques, els fils que teixeixen aquest llibre (i fins i tot les ganes manifestes de convertir-lo en un "objecte" gràfic) són els dels grans trasbalsos del segle XX: l'inconscient, els somnis, l'erotisme, l'ambigüitat d'allò que sembla real, la constant recerca de l'art expressiu... Ningú no se n'ha de sorprendre, Altaió (i Serrahima) tenen una producció, en els seus camps respectius -i en col·laboracions conjuntes, com va ser Cave Canis-, abundosa, reconeguda, singular. Massa fosca, la poesia d'Altaió des de 1978 al 2004, aparegut el 2004, n'era un exemple desbordant.
Allò més destacable d'aquest conjunt de proses, agrupades en set parts amb entitat pròpia, és el seu enorme ritme. Tant si se'ns ofereixen en forma de dietari, de càpsules d'assaig, o de diàleg... sempre hi ha la imatge que sembla néixer de la força de les paraules. Crec que si Dalí pot haver estat un model ("els somnis són gratuïts i la literatura no val res", p. 113) el veritable exemple són els poemes en prosa de Foix ("una llàgrima li baixa de l'ull esquerre: al punt de la nou del coll, les llàgrimes s'entrecreuen i li fan el nus de la corbata", p. 139). És la sorpresa, i la bellesa, generada pel gust per la llengua la que fa brollar les imatges més impactants i la que atorga, al conjunt, el seu valor de renovació. La poesia "que crema a les mans" poden ser escenes gairebé de cinematògraf (p. 29), o una novena onírica (p. 39), o les derivacions més especulatives de l'"Autoretrat amb tac", o personatges i paisatges reals i deformats pels miralls de la vida, de la memòria, o per les ombres de la nit. Però al darrere de totes aquestes pantalles hi ha sempre l'enlluernament i el misteri: algú que contempla el mar, i la platja i els peus sensuals de la noia despullada que trepitja amb por de cremar-se la sorra que bull. I aquest discret voyeur no és només un esteta (l'escena és bonica, la noia sensual), sinó un observador pensarós (¿es cremarà o no la pell delicada dels peus?) -fins aquí ja va arribar Ors-, sinó un déu de les seves creacions (¿i si, sota la sorra, hi hagués amagada una serp verinosa?). L'escriptura és, en aquesta Consola , totes aquestes coses i és, sobretot, la màgia de combinar a l'atzar de la mesura, el convenciment que només en allò que és nou ens podem acostar a la veritat de sempre.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 7 de junio de 2007