Una notícia fabulosa apareguda en un diari avantguardista de Barcelona, dissabte passat, explicava que el Pentàgon nord-americà, en temps de Clinton, va encarregar un estudi per desenvolupar una "arma hormonal revolucionària" destinada a induir la conducta homosexual entre les tropes enemigues per tal de minar-hi la disciplina i la moral de combat. La cosa va quedar en no res, en especial després que el senyor Clinton i la senyoreta Lewinsky van demostrar al món sencer que les hormones naturals de cadascú no hi ha qui les confongui.
Els estrategs nord-americans es van afigurar, els molt ingenus, que escampant des de l'aire núvols d'aquesta rara toxicitat hormonal, els pobles enemics caurien en aquella tòpica blanesa dels no menys tòpics "marietes": "Ai Lalo, Lalona, fugim, que aquests senyors ens volen mal"; "Ai Pepo, Pepona, desem les armes, no podem pas ferir aquests marines tan formosos!" Amb això dels exèrcits i les drogues, l'única cosa que s'ha demostrat que era eficaç és el bromur que a Espanya donaven als soldats al temps franquista, barrejat amb el vi o amb la sopa, per evitar que les pulsions erèctils dels militars portessin conseqüències doloroses -almenys per a la part passiva de l'assumpte.
"Sembla un fet irrebatible que els doris van inventar la pederàstia"
Però hi ha més, i la clau la tenim, encara, en les fonts de l'Antigor. No és veritat que a la Grècia clàssica homes i galifardeus es passessin el dia al llit fent marranades, i així consta almenys en els textos de Plató (Lleis, 636a,b), en què el fill d'Atenes, ciutat puritana, blasma tant l'excés de la gimnàstica -a la qual els gais encara són avui dia especialment aficionats- com les assemblees d'homes exclusivament, que propiciaven el distanciament sexual entre esposos i mullers. En aquest context, Plató fins i tot arriba a blasmar Creta per haver inventat el mite de Zeus raptant Ganimedes per convertir-lo en el coper major i, de passada, fer-li un o altre tocament de gràcia. Amb tot, sembla un fet irrebatible, segons filòlegs i historiadors, que els doris -especialment els habitants de Creta, Esparta, Argos i Corint- van inventar la pederàstia. Èfor (fragment 149), que escriu a la meitat del segle IV, explica el ritual segons el qual aquell que en diríem l'element "actiu" i adult de la parella (erastés, en grec), raptava l'element passiu (erómenos), sempre almenys una mica més jove que ell o en plena edat de l'efebia (entre 18 i 20 anys): primer explicava les seves intencions a la família del vailet, aquesta mai no es negava a deixar el noi en mans del més adult, perquè això hauria significat renunciar a un honor, però feien veure que s'hi resistien -el noi més que la família: això encara és visible en moltes crateres il·luminades de l'època, en què el jove sempre dóna a entendre que la cosa no li fa cap gràcia-; i al final l'erastés s'enduia el noi un parell de mesos, lluny de casa. Passat aquest temps, tots dos tornaven a la ciutat i, si el noi havia quedat satisfet (no sabem ben bé per quines pràctiques o ensenyaments), llavors l'adult feia tot de regals al minyó (un gall, tot sovint; vestits o joies), i a aquest se'l festejava (kleinos) per haver trobat un amant (filetor) tan avinent. Trec la documentació del millor llibre sobre la qüestió: K.J. Dover, Greek Homosexuality, Harvard University Press, 1978, 1989.
Encara hi ha més coses. Pel Simposi (178e-179a), de Plató, sabem que posar de costat l'erastés amb l'erómenos despertava en el més gran el desig, diguem-ne, de "quedar com un senyor", en el combat, als ulls del jovenet. També sabem que Harmodi i Aristogíton van arribar a matar el germà del tirà Hípias l'any 514 moguts i enfortits per l'aliança amorosa que els unia; i, de fet, el cas es va convertir en proverbial en tota la literatura grega o influïda per ella dels segles ulteriors... fins a Hölderlin. També sabem per Plutarc (Diàleg sobre l'amor, 760a-761a) que l'enorme estima dels habitants de Calcis per l'eros homosexual va derivar de l'exemple de Cleòmac de Farsalos, que només aspirava a guanyar una batalla per estufar-se davant el jovenet de torn. Xenofont (Simposi, 8.32) ens ennova que posar de costat l'erastés i l'erómenos era una garantia de coratge i fins i tot de victòria: així va passar amb el tan famós "batalló de Tebas", format cap al 378, que estava integrat exclusivament per allò que avui en diríem "parelles gais": el batalló es va convertir de seguida en el cor de l'exèrcit de la Beòcia, potser el més poderós que mai hi hagi hagut a la terra. Quan Epaminondas va caure a la batalla de Mantinea l'any 362, el seu erómenos va buscar la mort al seu costat; i era una pràctica comuna a Tebas (també segons el Diàleg, de Plutarc) que quan un erómenos arribava a l'edat adulta (posem 20 o 21 anys, que ja era l'edat d'anar a la guerra), l'erastés corresponent li regalava el seu arnès. Ja ho veieu, amics: que es preparin els nord-americans si un dia arriben a escampar aquesta hormona homogènica, perquè no hi ha hagut mai un impuls més gran a l'heroisme -com també ho sabem per l'amor entre Aquil.les i Pàtrocle narrat a la Ilíada - que l'amistat més o menys desmesurada entre home i home.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 21 de junio de 2007