A les Illes Balears tenim un govern de centreesquerra. Això, després d'anys de dreta caciquil -amb l'oasi de quatre anys de Pacte de Progrés-, em fa alenar a l'ampla, em fa creure que s'aturarà l'encimentada i que la llengua i la cultura catalanes deixaran de ser les ventafocs minoritzades per dirigir-se cap a una normalitat ben necessària. No cal recordar que l'ús social del català ha fet una davallada forta per nombrosos motius, entre els quals els polítics en són una part significativa.
Estava dins aquesta atmosfera de celebració quan se'm va ocórrer fer una enquesta sobre un dels nostres escriptors que consider més bo i oblidat: Salvador Galmés (1876-1951). Palma i Barcelona: les llibreries i els carrers. Vaig tirar pel dret. A les llibreries de Barcelona -cinc- quan esmentava el nom de l'escriptor de Sant Llorenç del Cardassar em miraven com si demanàs l'impossible. No el coneixien. I anaven directes a l'ordinador on trobaven La dida i altres narracions, Flor de Card i Quadrets i Pinzellades, publicats per Editorial Moll, i Escrits sobre Ramon Llull, de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. A cap llibreria n'hi va haver un exemplar. A les cinc de Palma vaig tenir més sort, a dues llibreries el coneixien i en tenien dos llibres; a les altres tres no el coneixien ni en tenien cap llibre. L'enquesta personal: a Barcelona, de trenta persones només a dues els sonava i una l'havia llegit. A Palma n'hi havia cinc que sabien qui era, una l'havia vist en teatre (una adaptació de La dida, de Maria Antònia Oliver), dues l'havien estudiat a l'escola i a les altres dues els sonava.
Quin desconeixement d'un dels escriptors catalans que estan a l'alçada de Víctor Català o Joaquim Ruyra, per fer una comparació d'època. Un home que, per mor de ser capellà i dedicar sa vida a la publicació i divulgació de l'obra de Ramon Llull, només ens ha deixat un grapat de llibres plens d'il·luminacions literàries fetes de frases exactes, vives, estranyes, acolorides i tendres. Escoltau: "A poca altura damunt l'horitzó, la negror d'un nigul volander, esvorrellat de lluentors, tapava la lluna, deixant escapar per davall l'extremitat inferior, manats de raigs divergents com una gran palma de garballó lluminosa." O això: "Entorn de les ruïnes s'estén una pleta atapida de mates i revells, argelagues i estepes, arboceres i aladerns, llampúdols i alzines, òbvia al bestiar, repenjada al coster de la muntanya." O això: "El sol ponent travessa la cinta clara. Sa llum incolora perfilava la ciutat entre la cendra de la mar i el cel, formant un floc de blancor malalta; i les ombres s'allargaven, totes mortes, com runes de cataclisme sota aigua immòbil."
Per què Galmés pot ser llegit avui amb gust i fruïció? Ben fàcil, més enllà dels arguments de les seves narracions amb personatges durs i violents dins aires tenebristes, hi ha un home tan sensible a la llengua que sap caçar al vol tots els seus matisos, totes les seves músiques i tota la seva fonda potència de l'expressió. Els paisatges de Galmés es converteixen per la força dels seus llenguatges en elements tan protagonistes com els personatges. Revelació de bellesa i d'intel·ligència.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 12 de julio de 2007