De la important, recent aparició del llibre segon dels Assaigs de Michel de Montaigne (traducció de Vicent Alonso, Barcelona, Proa, 2007), avui en destacarem solament els capítols "Sobre els llibres", i, tot barrejant-ne els comentaris, "Sobre la presumpció".
Tothom recorda aquell passatge del Quijote en què Cervantes escriu: "La historia es como cosa sagrada; porque ha de ser verdadera, y donde está la verdad está Dios, en cuanto a verdad; pero no obstante esto, hay algunos que así componen y arrojan libros de sí como si fuesen buñuelos" (II.3), a la qual cosa el batxiller Carrasco respon amb una celebèrrima citació del jove Plini: "No hay libro tan malo que no tenga algo bueno". No era ben bé d'aquesta opinió el "Señor de la Montaña" -així l'anomenava Quevedo, autor d'uns versos que bé podrien ser del mateix Montaigne: "Retirado en la paz de estos desiertos, | con pocos pero doctos libros juntos, | vivo en conversación con los difuntos | y escucho con mis ojos a los muertos"- que, al primer dels capítols esmentats més amunt, "Sobre els llibres", a part d'incórrer en un dels seus tòpics més habituals -"No busque en els llibres més que el plaer d'un entreteniment honest; o, si estudie, no busque més que la ciència que tracta del coneixement de mi mateix, i que m'instrueix per morir i per viure bé"-, consigna la seva aversió a allò que avui en diríem "novetats": "No em pose gaire amb els llibres nous perquè els antics em semblen més plens i més sòlids" -que ve a ser el mateix que deia Jaime Gil de Biedma quan entrava en una llibreria de Barcelona: "¡Qué horror! ¡Todo novedades!"; i també s'assembla al consell que un estudiós de la literatura va donar-li fa uns quants mesos a Josep Bargalló: "Porta a Frankfurt els clàssics, fins a Gabriel Ferrater, que a més de ser molt bons, ja són difunts: així no es podran queixar els que hi faltin, perquè de mortuis nihil nisi bonum".
"Aneu de Montaigne, Shakespeare i Cervantes cap enrere, i quedareu estalvis de tot mal"
L'humanista francès, doncs, preferia els clàssics als "moderns", i santament que feia: hi ha una tendència editorial a tot Espanya, en aquests moments, de recuperació dels escriptors antics (inclosos els de la primera meitat del segle XX) que és tot un indici de seny i reconeixement de la gran raó que tenia don Miquel. Aquest diu, després, que li agraden molt Boccaccio, i Gargantua i Pantagruel, de Rabelais; però menysté, com ho feia Josep Pla, tota literatura d'aventures: "Quant als Amadís i altres escrits semblants, ni durant la meua infantesa no em van interessar". I llavors ve la petita llista d'aquells autors que més el van commoure, distreure i ensenyar: Virgili, Lucreci, Catul, Horaci, Plutarc (aquest, llegit solament quan va aparèixer en traducció francesa, perquè Montaigne no coneixia prou bé el grec) i Sèneca. Li estranya que uns quants contemporanis seus posessin de costat l'Ariost amb Virgili, i és cert que no n'hi ha per tant, perquè l'Eneida "va de pressa, amb un vol alt i ferm, tot seguint sempre el cap de Virgili", mentre que l'Orlando Furioso -que José María Micó, això sí, ha traslladat en versos castellans que meravellen- "se'l veu voleiar i saltironar de conte en conte com de branca en branca, sense refiar-se de les ales excepte per a un trajecte curt". Plató i Ciceró més aviat l'engavanyen, i això ho diu amb més justícia respecte al romà que a l'atenenc, perquè, com ja he dit, Montaigne només degué llegir Plató en la famosa edició políglota de Marsilio Ficino.
Tot plegat té a veure amb el que es llegeix al capítol "Sobre la presumpció", que comença amb unes paraules molt sàvies i ben recomanables per a molts escriptors d'avui: "Hi ha una altra mena de glòria, que consisteix a tenir una opinió massa bona de la pròpia vàlua"; reflexió que queda arrodonida amb la que es llegeix més endavant: "L'aprovació dels altres no em satisfà. Tinc el gust delicat i difícil, i particularment al meu territori; em retracte sovint, i pertot arreu em sent dubtar i cedir per feblesa. No tinc res meu amb què satisfer el meu enteniment". I cita, després, aquella garantia que tenia Roma per evitar que proliferessin els escriptors menuts: "Mediocribus esse poetis, | Non di, non homines, non concessere columnae" (Horaci): "Els déus, els homes i els aparadors ens estalvien la mediocritat dels poetes" -cosa que certament ja no passa, ans al contrari.
I torno al capítol "Sobre els llibres", per acabar. Montaigne hi critica aquells que veien comparables, al seu temps, l'Ariost i Virgili, i reporta aquesta citació: "O saeculum insipiens et infacetum!" (Catul), és a dir, "Oh segle mancada de gust i de gràcia". El mateix pensava un altre francès, Gustave Flaubert, que va fer-se seva, en ple segle XIX, aquesta dita de Policarp, bisbe d'Esmirna al segle II: "Déu meu! En quin segle m'heu fet néixer!". En resum: aneu de Montaigne, Shakespeare i Cervantes cap enrere, i quedareu estalvis de tot mal.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 19 de julio de 2007