Fa pocs mesos, en un altre lloc, vaig recordar aquella festa a què vaig assistir, un juliol de fa molts anys, prop de la població d'Oban, al nord de Glasgow. Hi havia una petita multitud en un prat a l'eixida del poble, i cap allà que vam anar, des d'una tenda de campanya a la vora d'un loch, a fer d'espectadors del festival. Un animador amb micròfon anunciava les competicions d'esports tradicionals amb expressions com aquesta: "I ara, senyores i senyors, el participant, bon escocès, llançarà un tronc de tants peus de llarg i tantes lliures de pes, que entre dos anglesos no podrien ni alçar-lo de terra".
I després del tossing the log venien les pedres, que cap anglès tindria força per llançar, o una mena de martells, o el que fóra. La cosa important era que allà només hi havia escocesos ben cepats, que s'ho passaven d'allò més bé i aplaudien amb entusiasme tot esment de com són de nyicris i ridículs els anglesos. Era doctrina pública. Després hi hagué desfilades de grups i associacions amb molta gaita i molta falda de tartà, bandes marcials amb pells de lleopard (que tant han amenitzat, per cert, les guerres colonials britàniques), i un gran remolc o carrossa del Partit Nacionalista Escocès.
La carrossa era plena de joves vestits d'Astèrix, és a dir, suposadament amb uniforme de celtes antics, amb pantalons de quadres, espasa i casc amb banyes. Més purament autèntics que William Wallace i els herois del Braveheart. Bé, això era Escòcia, a més del whisky, la IBM, Balmoral i el petroli. I aquell Partit Nacionalista Escocès, que fa poc més de trenta anys era folklore, és ara la força majoritària del país, un partit liberal i modern que ha guanyat les darreres eleccions, i que assegura que proposarà un referèndum per la independència.
Els anglesos, d'altra banda, no pareix que se'n preocupen gens ni mica, ni s'alteren ni s'exciten pel tema. I això, comparat amb el Regne d'Espanya, és una diferència substancial. Si al Regne Unit arriben al divorci, serà pacífic, tranquil, sense insults i molt britànic. I no es barallaran per saber qui llança més lluny la pedra o el tronc. Tot plegat, fa una mica d'enveja: la pluja fina (allà sí), la calma, the Queen, i molt de sentit de l'humor.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 26 de julio de 2007