Dins la sèrie de magnífiques exposicions que la Fundació Caixa Girona organitza a les sales de la Fontana d'Or, toca el torn ara a Torres-García, el gran pintor que va ser un dels configuradors del Noucentisme i que, després, a partir de la crisi d'aquest moviment, lligada a la mort de Prat de la Riba, el 1917, va provar altres camins. Obligat a marxar de Catalunya per la nova circumstància política, el 1919 ven la seva casa Mon Repòs i marxa cap a París. Després anirà a Nova York, a Itàlia, altra vegada a França i finalment retorna al Montevideo natal. La seva obra s'aproxima a les avantguardes -sense confondre-s'hi mai del tot- i experimenta canvis notables. Des del realisme esquemàtic al primitivisme, des del brutalisme abstracte al constructivisme còsmic, per dir-ho com ell va batejar la seva darrera etapa, la que deia que buscava des del començament, obsessionat per trobar una unitat estilística per a la seva obra.
No és pas gratuïta aquesta exposició gironina de Torres-García. El pintor, noucentista de primera hora, té un parentiu notable amb l'arquitecte Rafael Masó dels anys fundacionals del moviment i, sobretot, dels anys de la seva consolidació. Som al 1913 i Torres-García comença a pintar la sèrie de frescos del Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat i Rafael Masó construeix l'edifici de la societat Athenea. Un classicisme arcaïtzant, lligat a la terra i a les seves tradicions, impregna tant l'edifici gironí com els frescos de Barcelona. Torres exposa a la inaugural d'Athenea i la impremta del pare de l'arquitecte li publica Notes sobre art, el mateix 1913. El 1995, l'Ajuntament de Girona va organitzar una mostra breu i intensa del pintor, dins la revisió que va fer, durant els noranta, del Noucentisme, i ara, Torres-García torna a Girona amb una exposició que aparentment no té res a veure amb aquell Torres d'abans.
Aparentment. Perquè Torres-García mai no es traurà de sobre l'idealisme simbòlic que havia après al Cercle de Sant Lluc, on va quedar impressionat per la doctrina de Torras i Bages. De fet, el 1916, en el darrer dels frescos que va pintar al Saló de Sant Jordi, hi va escriure com a lema "Lo temporal no és més que un símbol", vers de Goethe que Torras i Bages havia glossat en una conferència de feia anys. A Torres-García el vers li va quedar gravat i tota la vida va estar pintant amb aquesta divisa al fons de l'ànima. Més classicista o menys, més realista o menys, més constructivista o menys, més primitivista o menys, la seva pintura sempre busca una mena de transcendència còsmica, un més enllà de la pura especulació formal, del decorativisme i de l'adscripció -sempre indecisa- a les avantguardes. Vaig escriure fa temps que Torres-García era, en el fons, el gran triomf del Noucentisme. Aquesta exposició gironina d'ara m'ho confirma: darrere el primitivisme formal i l'estructuralisme esquemàtic hi crema poderosa la flama d'aquell foc antic.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 6 de diciembre de 2007