Hi ha un moment a la cinta de Godard, Pierrot Le Fou, en què el protagonista afirma: "No es tracta d'escriure la vida d'un home, sinó només la vida, la vida mateixa. El que hi ha entre les persones, l'espai....els sons i colors". L'artista ilerdense Àngel Jové (1940) fa precisament això, descriure la vida, no d'un home, sinó de dos, abastar l'espai entre ells amb els seus dibuixos i escultures, de tal manera que és possible anar i venir entre elles sense obstacles, en espais erms i ambigus que cal promulgar i, simultàniament, destruir.
L'asserció més explícita d'aquest dièleg impregna múltiples espais, els carrers de Lleida i d'Os de Balaguer, de Torí, de Brancaleone Calabro i de Santo Stefano Belbo. En ells van néixer i morir Cesare Pavese i Leandre Cristòfol, dos artistes allunyats en l'espai i aparentment distants en la concreció del seu llenguatge, i ara sintetitzats en Àngel Jové mitjançant una visió desconsolada i metafísica de la realitat.
En els seus dibuixos, Jové traça una immersió en el paisatge mític a través de les cases tancades de Brancaleone, de la Masia d'Os, com a documents del feixisme i la infàmia. Dibuixos que porten la data de la mort (de Pavese, de Cristòfol). I la rúbrica d'unes escultures lapidàries, realitzades amb trossos de ceràmica, a mode de cossos recompostos després d'un desastre.
Cristòfol Pavese, 1908-2008. Àngel Jové. Fundació la Caixa. Lleida. Fins al 23 de desembre
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 20 de diciembre de 2007