Flors a casa
Maria Josep Escrivà
Ajuntament de Barcelona/Edicions 62
95 pàgines. 15 euros
En un breu text al final del llibre, Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968) escriu: "El lloc de la bellesa creix amb un instint bàsic de supervivència". El conjunt d'aquest volum, Flors a casa, guanyador dels Jocs Florals de la Ciutat de Barcelona d'enguany, encaixa perfectament amb aquest anhel de distribuir les paraules per construir elements de salvació, de comunicació i, sobretot, de bellesa perdurable. Al llarg de les tres parts que el conformen, Escrivà s'acosta amb tacte delicat a la descripció del paisatge i de les hores del dia, a l'amor o a les emocions que ens provoca la realitat del món, sempre a través d'un llenguatge que, sense defugir una ordenació discursiva i una enorme claredat de dicció, busca, a poc a poc, el desenfarfegament i la construcció de petites entitats literàries de bellesa eficaç.
La buscada senzillesa no és mai simplicitat, sinó concentració i llum que defuig cap ornamentació innecessària. A Amb llum de ciri, per exemple, la mateixa escriptora és capaç de distanciar-se de l'espai on es conforma el seu desig, i de qüestionar-ne la possible transcendència en el món de la realitat: "Escric que estime | i després les paraules | no són amor". També a Instantània o a Anhel del cercle es manifesta una enorme capacitat suggestiva, feta d'un vocabulari deliberadament tens i gairebé elemental. L'enorme sensualitat del segon d'aquests poemes, amb la referència immediata a la geografia natural, a la vall petita, a les sèquies, és un magnífic exemple de la capacitat de l'autora per triar aquells elements que el lector magnificarà tot sol. Cal afegir, a aquesta virtut, la perspicàcia i capacitat d'observació posada damunt les coses menudes de la vida diària: el vol d'una cortina, el riu com un "gran embalum de ferralla"... O la contundència amb què, de tant en tant, una afirmació abstracta multiplica l'efectivitat de la imatge: "la ratlla de la mar, | tan quieta de lluny, com una gran mentida..." O, encara, la facilitat plàstica que sap atorgar a l'enumeració, sovint feta des de la persona d'un observador aparentment distant, com ocorre als poemes Teulats des de l'aire o Els anys serens. En aquest últim la capacitat per retratar permet a l'autora de crear amb mitjans molt econòmics una figura literària (una ficció, al capdavall) que, tot seguit, es pot permetre de retornar a la realitat històrica (la persona descrita és el pare). A Flors a casa, Escrivà ens proposa segurament el seu llibre més interessant i madur, més obert i clar, amarat d'un lirisme concentrat (llegiu-ne els poemets breus de descripcions de diferents indrets) i d'una capacitat de formulació del que pot ser la tasca de creació literària molt notable.
Al poema La llum és l'excepció, un dels més brillants del volum, el lector hi trobarà aquesta bella capacitat per enllaçar les reflexions dins un ritme pausat però impecable: la llum, el mar, l'infant, la calma de la nit.... els escassos elements del món que l'autora tria són reconduïts a la reflexió metaliterària ("saber en silenci") i a l'esperança de qui confia, encara, en el poder de la paraula: "La paraula és una treva, | una treva de llum, de nit a nit | definitiva".
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 17 de enero de 2008