Posar malnoms és tot un art, i això els que som de poble ho sabem per experiència. El malnom, perquè qualli i perduri, ha de complir uns requisits. Ha de ser humorístic, ha de condensar en una o dues paraules la característica fonamental de la víctima i, sobretot, no ha de ser obvi o gruixut. Per entendre'ns, no té gràcia que a un home lleig se li digui "el lleig" . Als pobles, el malnom es posa per simplificar, però a les empreses o a les escoles, es fa amb motius catàrtics. L'amo o el mestre reben per l'esquena.
Jo recordo que els periodistes de l'àrea de política d'una emissora de ràdio on vaig treballar anomenaven "en Suharto" al cap d'informatius, que tenia fama de dèspota. I sé d'un presentador de televisió molt afeccionat als raigs UVA a qui les maquilladores anomenen "el paciente inglés ". És un malnom cruel, però ben trobat. I sobretot, secret. (Fins ara).
El professor de l'institut Diamantino García Acosta ha estat suspès cautelarment per dedicar malnoms als seus alumnes. Per exemple, li deia "negrito" a l'alumne negre, "gordito" a l'obès, "maripili" al pressumptament efeminat, "hachís" al marroquí o "chinita tu, chinito yo" a la xinesa.
És evident que cridar els alumnes pels seus malnoms -i sobretot malnoms que fan referència a condicions sexuals o races- és de malalt. I, ja ho sé. Molts alumnes posen malnoms als mestres i molts mestres posen malnoms als alumnes, però ho fan en privat. Ara bé, el que més em meravella d'aquesta notícia és la finor del docent a l'hora de triar els malnoms. Dir-li "negrito" al negre o dir-li "hachís" al marroquí és d'una subtilesa sense precedents. I això per no parlar del "chinita tu, chinito yo" que dedicava, com hem dit, a l'alumna xinesa. Per si se us escapa la referència literària, us diré que és part d'una inoblidable cançó dels pallassos Gabi, Fofó, Fofito y Milikito anomenada Chino del alma i que fa: "Cuando te digo 'china, china, china, china del alma', tu me contestas 'chinito de amol". Aquest home ha equivocat la vocació. Hauria d'estar fent bolos pels envelats amb Jaimito Borromeo.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 7 de febrero de 2008