La claredat d'Heràclit
Josep Palau i Fabre
Accent Editorial
157 pàgines. 10 euros
Al seu escrit introductori, l'editor, Oriol Ponsatí-Murlà, afirma que aquesta obra de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008) -l'últim llibre que l'autor va publicar en vida- serveix per conèixer "el context que li mancava" a cadascun dels fragments que es conserven d'Heràcilt, el que faria possible transformar l'obscuritat, que tradicionalment se li ha atribuït al pensador grec, en claredat. I per assolir aquesta intel·ligibilitat, l'autor va desenvolupar el text a partir de la hipòtesi que es podrien considerar els breus textos d'Heràclit com un seguit de respostes a preguntes prèvies, que s'haurien perdut. Però el que, com a suggeriment poètic, és del tot brillant, en interpretar-lo al peu de la lletra i esprémer-lo al màxim, acaba encotillant i desvirtuant la força dels fragments del pensador grec. De fet, l'afany de reduir el sentit d'algun text literari o filosòfic al seu context, moltes vegades sembla amagar l'intent d'anul·lar la seva capacitat d'interpel·lar al lector, tot desviant l'atenció cap a les circumstàncies històriques o culturals de la seva producció. En aquest cas concret, no sembla que se li faci cap favor a Heràclit tot reduint el seu pensament a una mena de catecisme o joc tancat de preguntes i respostes. I això és encara més sorprenent en algú com Palau i Fabre que, a les notes als Poemes de l'alquimista, ens havia dit que tota paraula "no sembla sortir del silenci, sinó per a recaure-hi". Amb tot, segurament és inevitable que ens sembli més tranquil·litzador considerar que l'interlocutor d'un pensador és un altre ésser humà, abans que el propi silenci o l'enigma de l'existència.
D'altra banda, l'estratègia hermenèutica de Palau i Fabre l'obliga en alguns casos a idear suposades preguntes que són meres repeticions o tautologies en relació al fragment corresponent d'Heràclit. Per exemple, en aquell fragment que diu que "no podem baixar dues vegades al mateix riu", la pregunta seria: "per què cada vegada que ens banyem en el riu en sortim renovats de cos i ànima?". En altres ocasions crida l'atenció que les preguntes siguin més llargues que la resposta, i també hi ha algun cas en què, tot i estar d'acord amb el plantejament ideològic de l'autor, la formulació de la pregunta és clarament tendenciosa. Així, la pregunta a l'afirmació d'Heràclit que "tot rèptil es nodreix de terra", seria: "¿per què els sacerdots, tot i que estan en contacte amb la divinitat, s'inclinen i fan reverències davant del poder?".
En definitiva, el plantejament teòric que ha orientat l'elaboració d'aquest llibre és molt discutible, tot i la seva capacitat poètica de seducció. El mateix Palau i Fabre s'acaba preguntant quants interlocutors devia tenir Heràclit, o si les preguntes han estat extraviades expressament o simplement s'han perdut, tot pressuposant com a indiscutible la seva idea que les frases del pensador presocràtic són efectivament respostes a preguntes prèvies. De tota manera, això sí, encara que hom pugui qüestionar els resultats d'aquesta singular incursió de Palau i Fabre en el camp de la filosofia, cal celebrar que hagi comportat poder disposar d'una bella i suggerent traducció al català dels fragments d'Heràclit.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 28 de febrero de 2008