Per què diem un parell de sabates i no un parell de mans i peus? Què succeeix quan el mitjà de transport més humil perd la seva relació estreta amb el portador i queda fora de circulació? Alguns autors han teoritzat sobre la idea del fetitxisme de la sabata. Marx, Nietzsche, Freud... Per a la Psicoanàlisi, la sabata és un substitut tranquil·litzador de la dona, substitueix el fal·lus i la vagina. D'aquí la seva forma convexa/còncava.
Com un dit gros separat... En aquesta simbolització bisexual es mou també Jacques Derrida ("Restitucions"), en la seva anàlisi relacional de l'objecte i la forma de la sabata amb el quadre de Van Gogh Old Shoes -per què no diem un parell d'orelles?-, un traç singular del camí del pensament antiformalista en pintura (amb l'ajut de Meyer Shapiro).
El fotògraf César Ordóñez exposa a la galeria H2O de Barcelona la seva sèrie d'imatges, realitzades als carrers japonesos, d'extremitats (per què inferiors?) sobre unes sabates ("Ashimoto seria la traducció del japonès de pas o als seus peus). La cultura nipona sempre ha insistit en l'escriptura del rostre ("la cara és el que s'escriurà"). Els peus sempre han estat com un "índex", purifiquen el cos de tota la seva expressivitat. La mirada d'Ordóñez és la d'un voyeur. La seva visió del Japó arquetípic és bastant lamentable. Són cossos nous, virtualment repetits.
Ashimoto. Fotografies de César Ordóñez. Galeria H2O. Carrer Verdi, 152. Barcelona. Fins al 5 d'abril
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 20 de marzo de 2008