Es llegeix d'una tirada Informe al difunt, de Teresa Pàmies (La Campana). Cent pàgines dedicades al seu marit, mort a l'habitació 2.112 de l'Hospital de l'Esperança, el 17 de novembre de 2007, cap a les dues de la matinada. L'última màquina d'afaitar que feia servir el finat era una Braun 4775, elèctrica. L'esquela de La Vanguardia, un text de quatre línies, va costar 725 euros. Les cendres reposen des del 23 de gener al nínxol número 2.894 de l'Agrupació 7, Columbari B, a la via de Sant Jordi del fossar de Montjuïc. Té això, aquest escrit: la precisió d'un informe del comitè central, la claredat expositiva d'un discurs a Ràdio Praga, els fets pel davant de qualsevol altra consideració: el millor homenatge a una personalitat com la de Gregorio López Raimundo. Cap concessió al sentimentalisme, és a dir, a l'adjectiu. I malgrat això, emergeix el relat literari: una mena de Cinco horas con Mario, on el retrat del difunt va sorgint implacable paràgraf rere paràgraf, però sense cap "vídua desconsolada" en posició narradora, més aviat tot el contrari: la dona que parla discrepa sovint de l'home traspassat, el tracta per moments amb ironia afuada, en descriu tics i febleses i no li tremola la mà a l'hora d'explicar els estralls de la senectut, fins i tot els més desagradables. És en això on aquest text agafa una volada insospitada: en la mirada directa, nua de la vellesa, en la denúncia valenta de les seves perversitats. "Jodida vejez, esa putada...", posa l'autora en boca de don Gregorio, un aragonès del morro fort, i de cop totes les tonteries d'una tercera edat feliç ballant salsa al casal d'avis cauen sense haver estat ni tan sols citades. El menyspreu potser sigui l'últim refugi de la lluita quan ja no queden més forces.
Per sota d'aquesta contenció formal hi batega en tot moment la complicitat d'una llarga vida en comú i la capacitat per explicar-la. És així com un material en aparença tan neutre com l'agraïment per les condolències rebudes esdevé literatura. "Aquí podria acabar aquest Informe", escriu Pàmies al darrer paràgraf, "però hi faltaria el principal: dir-te que t'enyoro molt". De cop, l'informe es fa poesia. Misteris i privilegis de l'escriptura.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 1 de mayo de 2008