2014 / Generació.cat /
ERC: temps de transició
Josep-Lluís Carod-Rovira /
Joan Puigcercós / Jaume Renyer
Mina / Mina / Cossetània
308 pàgines / 127 pàg. / 76 pàg.
19 euros / 17 euros / 10,50 euros
Ho sap tothom i és profecia: els congressos són un dels moments més importants en les petites històries de cada partit, pel que comporta d'avaluació de passat i preparació de futur. I al bell mig d'aquest procés, a cal fuster hi ha novetat. ERC, un partit que s'està fent gran a base d'hòsties, les que li vénen de fora i les que provenen de dins, està de congrés. I a banda de qüestions internes, relativament normals -la política la fan les persones!-, ara toca esmolar l'eina -el partit- i explicar propostes a militants, simpatitzants i espectadors en general. I això és el que fan, via editorial, tres animals polítics de l'independentisme català.
El primer d'ells, per ordre de publicació, és 2014, un compendi del pensament teòric que Carod-Rovira ha anat pensant, explicant i escrivint al llarg dels últims anys sobre els temes que més excel·leix -llengua, nació, societat-, tot plegat embolcallat en el que és l'objectiu del llibre: teoritzar sobre els camins, raons, reptes i condicionants que portarien a "un estat sobirà per a Catalunya, com a resultat de la voluntat de la majoria de catalans i catalanes d'avui". Carod-Rovira, encara ara el gran renovador del nacionalisme-independentisme, aposta per combinar la reivindicació nacional històrica-ètnica i les bases inclusives pròpies del nacionalisme cívic, per fer-les compatibles amb les noves formes i expressions de l'independentisme pragmàtic, de les quals en fa una sorprenent i aferrissada defensa. Cal suposar que fruit de la caiguda de cavall amb el govern Zapatero, l'autor descarta qualsevol forma de federalisme o encaix amb l'Estat espanyol, apostant sense embuts per la consecució d'un Estat propi amb data de 2014, any simbòlic dels de sucar-hi pa. Amb una exposició brillant, ben estructurat i clarament empeltat de la desbordant personalitat de l'autor, el llibre presenta massa certeses que no deixen de ser hipòtesis a demostrar. I això pot ser degut a la doble i confusa condició de Carod, la d'intel·lectual que fa de polític o a l'inrevés, qüestió prou rellevant a l'hora de sumar o restar-li força conceptual al que proposa.
I si 2014 és un llibre que podríem situar en el món de les idees, del mitjà i llarg termini, Generació.cat se situa en l'àmbit de la concreció, del demà mateix. En la primera part, 'Catalunya: una nació en el món', Puigcercós explica la seva visió de com hauria de ser una esquerra modernitzada, del nou Estat català del benestar en un context global, i del paper de la immigració, amb frases tan contundents com "el pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura". El que resulta més atractiu, per novedós i urgent, és la reflexió de com haurien de ser les institucions i organitzacions -i en especial ERC com a partit polític- del segle XXI. En la segona part, amb el liberalisme moderat com a suport teòric, l'autor es revela com un bon coneixedor de l'economia, els seus ressorts, les seves possibilitats i potencialitats aplicades al context català. Llevat d'alguna patinada conceptual -es perd amb el concepte antisistema- i malgrat la urgència en l'edició, l'estil directe, concís i gens superb -probablement també atributs de l'autor- el contingut no deixa indiferent.
El tercer dels esmolets és Jaume Renyer, desconegut públicament, però ben conegut -i reconegut- en el món de l'assaig independentista. ERC: temps de transició és un llibre breu, una síntesi prou aconseguida d'anteriors treballs -principalment, L'esquerra de la llibertat-, més el propi bagatge acumulat, tot plegat a disposició de la conjuntura congresual. Renyer no s'està d'acusar sense embuts els dos sectors de la direcció sortint de "pactar pau per territoris" en lloc de dirigir estratègicament el partit. I després d'analitzar errors i encerts del cicle 1996-08, situa tres plans que al seu parer s'haurien d'entomar: per la banda ideològica, defensar i enfortir el republicanisme com a marca pròpia i diferenciada del socialisme i liberalisme; a nivell estratègic, posar en marxa un procés per l'autodeterminació, assumint el grau pertinent de conflicte amb l'Estat sense deixar de governar, a l'estil d'Ibarretxe; i a nivell intern, amb una direcció col·legiada, separant els càrrecs de govern i de partit.
Tres llibres, tres aportacions teòriques i estratègiques per afrontar el futur d'un partit, amb el handicap de saber si el decalatge teòric i pràctic que sempre hi ha entre direcció i militància és o no rellevant. I ara ja saben que si la distància és massa gran, sempre hi ha algun carreter disposat a ocupar-ne l'espai.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 12 de junio de 2008