En un moment en què les comparacions han sortit de mare -Barceló com el nou Miquel Àngel, Picasso rediviu (¡)- crea un cert pudor (aliè) llegir les paraules del crític quan rebusca en la història per trobar l'homo antecessor de l'artista actual. Una molt generosa Victoria Cirlot situa en el seu text de catàleg per a la galeria Joan Prats el treball del xilè Fernando Prats (1967) en la línia de Leonardo, August Strindberg, Max Ernst i Joseph Beuys. Ens estem tornant bojos.
No per això es fa innecessari l'elogi i la passió a l'hora de jutjar la trajectòria d'un autor conscienciós per qui la naturalesa no és només el taller d'on extreure inspiració, sinó que també és l'espai de comprovació d'intuïcions.
Fotografies, vídeos, instal·lacions i pintures componen l'Eclíptica de l'artista. El seu ritual es compon de cops d'ala d'ocells sobre teles, sismogrames, el fum fixat en la tela i el paper, l'expressió del foc sobre la terra en els anells que s'enfilen per un volcà. Llocs essencials d'un microclima emocional que acaben transformats en gestos, arrugues, ratlles i el ball/dripping d'un pèndol sobre el paviment de la galeria, una dansa capriciosa que hauria d'assenyalar el punt de no retorn de l'artista cap a la història.
Eclíptica. Fernando Prats. Galeria Joan Prats-Artgràfic. Balmes, 54. Barcelona. Fins al 29 de novembre
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 20 de noviembre de 2008