No és cap casualitat que als exercicis de rigorosa anàlisi de les formes duts a terme per Picasso i Braque, entre 1909 i 1911, l'evocació de la música fos una de les principals constants. Sobretot, a partir de les referències explícites d'instruments de corda com el violí, el baix i la guitarra; estris elementals, fets amb vàries cordes tensades i una caixa de ressonància. I rere d'ells: d'una banda, Bach i, de l'altra, el flamenc. Tot plegat ben amanit amb monocromia i grisalles i una geometria severa fins al moll de l'os que desembocarà en l'obra de Mondrian.
Sean Scully (Dublín, 1945) també evoca la música quan parla de la seva pintura, i de l'emoció que li pot produir el flamenc autèntic. L'artista irlandès que viu entre Nova York, Munic i Barcelona -en un pis de la Gran Via cantonada amb Aribau-, ha despuntat amb una geometria personal, que parteix de Mark Rothko i, alhora, de Barnet Newman i Ad Reinhardt. Una de les particularitats de Scully ha estat desmarcar-se de la rigidesa del minimalisme, del cantó dur i l'aresta, per proposar una transició suau entre les formes i els colors, sempre invariablement rectangulars o quadrades, amb harmonies molt sòbries. I en una mena de manierisme modern, ha inserit el quadre dins del quadre. A l'actual exposició de Carles Taché, especialment en els grans formats, Scully es mostra més radical que de costum i s'aproxima als models nord-americans, amb una austeritat extrema i reeixida.
Sean Scully. Galeria Carles Taché. Consell de Cent, 290, Barcelona. Fins a finals de gener
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 11 de diciembre de 2008