ESCOLTA, VOLÒDIA!
Ramon Erra
La Magrana
191 pàgines. 18 euros
En una línia ascendent que s'inicia amb els proteics contes La flor blanca de l'estramoni (2001) i que per ara culmina amb Escolta, Volòdia!, Ramon Erra (Vic, 1966) reitera els seus grans dots en la construcció de l'espai i el temps narratius i es consolida com un dels ampliadors més sòlids del repertori expressiu de la literatura catalana contemporània.
En la novel.la anterior, Desfent el nus del mocador (2008), Erra explotava el retir d'un home amb el rostre desfigurat per un accident, i a partir d'aquí desplegava una calidoscòpica acumulació d'històries que el protagonista havia aplegat gràcies a la seva feina de cambrer. A Escolta, Volòdia! s'hi plasma un patchwork narratiu comparable: una constel.lació de testimonis reconstrueixen la vida del difunt Carles-Frederic, àlies Carlov, nostàlgic visceral de l'antic comunisme soviètic.
El llibre de Ramon Erra té implosions còmiques i vitals ben dignes de Bohumil Hrabal
Amb verticalitat i ritme, practicant l'alternança entre prosa, diàleg, confessió, crònica, manuscrit, carta i poema, el narrador alça una atmosfera marcada per l'exposició d'una galeria d'individus erràtics, una recapitulació de mons rurals que desapareixen estalonats pel progrés, i l'afany de conservar la memòria històrica a través dels avatars de personatges menors.
La dilatació dels espais interiors d'una trama que creix des del seu propi centre cristal·litza a través de la sàvia articulació de tres estratègies narratives clàssiques: la deformació, el manuscrit trobat i la variabilitat de registres. Carlov, de manera extemporània, continua idolatrant una realitat política fracassada, la del comunisme real. La seva candorosa sacralització del comunisme representa una romanalla. Però com que a Escolta, Volòdia! res és el que sembla i tot l'ordit apunta a un segon nivell d'interpretació, el personatge de Carlov permet la deformitat. En implosions còmiques i vitals dignes de Bohumil Hrabal, l'aparent guinyol del vell combatent Carlov, capaç de pelegrinar a Leningrad i participar en una visita guiada al conjunt sacre del mític vaixell Aurora, també assenyala que la realitat pot ser d'ordre mental i que els individus esgoten les reserves d'una il.lusió tot vivint reclosos a dins de l'hivernacle d'ideologies extingides. Carlov, comunista i catalanista, boc expiatori de les vergonyes dels falangistes, quan mor deixa materials que proven la seva voluntat d'esdevenir poeta èpic. El cas és, però, que aquella èpica ja resulta desfasada. Així, Escolta, Volòdia! també es pot llegir com una mena de paròdia de les novel.les històriques, i més si tenim en compte que no trafica ni amb el suspens, ni amb els traços d'un personatge grandiloqüent. Finalment, la pluralitat de veus revela la condició inexpugnable de tota experiència individual.
Escolta, Volòdia! recrea múltiples latituds ideològiques i un cronòtop divers i ric. Dos historiadors assagen una aproximació més o menys hipotètica d'un personatge visionari. Carlov exalça un imaginari desgastat, mentre que Greta (jove, amant del narrador, procedent de l'Alemanya oriental) abomina del comunisme. La pensió paterna del narrador-historiador, amb una corrua de dispesers epítoms d'un món crepuscular, és l'escenari propici per emmarcar els confinaments que cada època practica, desplaçant persones i formes de vida. Aquests moviments mostren que no hi ha un flux continu entre les èpoques i les generacions humanes. Potser ni tan sols hi ha transició, només hi ha salt, com molt bé reflecteix l'antiga masia de Carlov, somiada com a "casa del poble" pel seu propietari, però reconvertida en apartaments turístics després de la mort d'aquest; com reflecteix de manera admirable el narrador, reivindicant l'espai de la novel.lística després de la fi de la història i de l'esgotament de la literatura.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 11 de noviembre de 2010