SKATALÀ
Sala Apolo
13 de novembre, 21.30 hores
L'estiu del 85, sis joves amants de la música del segell Two Tones, que aglutinava els grups britànics que van recuperar els sons jamaicans dels 70, com The Specials o Bad Manners, van decidir muntar Skatalà, la priera banda catalana d'ska. "El punk deia que si volies fer alguna cosa la fessis, i nosaltres ens ho creiem", explica Quique Gallart, cantant i un dels fundadors de la banda, que es va dissoldre el 1998.
La llegendària banda catalana celebra aquest any el seu 25è aniversari amb una gira de nou concerts que finalitza el proper dissabte a la Sala Apolo, on repassaran, amb la jovialitat de bodega que els caracteritza, els éxits de 13 anys de vida. Una retornada temporal que ha estat marcada per la inesperada mort, el setembre, d'un dels components de la banda, el popular saxofonista Natxo Romero.
La primera banda d'ska d 'Estat celebra el seu 25è aniversari amb una gira especial
Skatalà va sorgir de la cerca de quelcom diferent. "Estàvem cansats del camí que havia agafat el punk, que havia derivat cap al hardcore amb idees que no ens interessàven, com el debat sobre la vivisecció. D'altra banda, va sorgir un nou moviment l'Oi!, amb una frescor i autenticitat que ens va convèncer", explica Gallart. Skatalà va ser el resultat de fusionar el so jamaicà de Two Tones i l'Oi!. "L'elecció de cantar en català no tenia una intenció reivindicativa, simplement era la llengua en la que parlàvem", continua Gallart des del seu estudi, on dissenya i confecciona les samarretes de la seva marca, Uptight65.
El 1987 la banda va editar la primera maqueta, Fent D'Aquí. Del 1988 al 1992 es van pendre un petit descans que hauria desenvolupat en la dissolució si no fos per en Txarly Brown, que va muntar el primer segell de ska de l'estat, Sock It Records i els va demanar que participèssin en un disc recopilatori. "Vam fer un concert improvitzat que va tenir tant bona rebuda que vam decidir tornar", recorda Gallart. Una etapa de glòria que es va allargar fins el 1998.
"Tots compaginàvem la banda amb altres feines i en la meitat dels bolos necessitàvem portar substituts. Jo entenc la música d'aquesta manera. Vaig deixar la banda després de girar-me en un concert i veure que hi havia quatre músics que no coneixia", recorda.
"Suposo que l'èxit ens va agafar grans. Jo tenia 36 anys i ja havia desenvolupat la meva carrera professional per un altre banda per poder viure amb dignitat. No podia portar la doble faceta d'anar de bolo de matinada i a la reunió amb el subdirector de l'empresa de bon matí.La semiprofessionalitat t'ha d'agafar entre 20 i 25 anys", reflexiona Gallart, que a banda de Skatalà no ha participat amb cap altre grup. "Sempre he considerat que no era un músic si no un aficionat a la música de la cultura punk que em vaig creure allò del 'do it yourself'".
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 11 de noviembre de 2010