El diumenge 11 de novembre de 1990, a les 3.17 hores, es va esfondrar la finca situada al carrer del Cadí, 33, a Barcelona. Va morir Ana Rubio, de 71 anys, i varen resultar ferides tres persones més: Mariano Sánchez, de 68 anys; Antonio Romero Cañabate, de 56, i Vicente Zapata Hernández, de 43. L'enfonsament es va iniciar a l'àtic, propietat de José Ruiz, de 68 anys, i va arrossegar les quatre plantes inferiors. Als baixos hi havia un bar on eren, mentre repassaven la caixa, un dels ferits i un company de feina, que més tard declararia que primer es va pensar que era un terratrèmol. No ho era. Havien cedit les bigues aluminoses construïdes el 1953 amb mètodes inadequats. Amb el temps, la causa seria coneguda amb una paraula nova: aluminosi. El terme no va néixer fins al 23 d'aquell mateix mes. Abans, es parlava de formigó pretesat o de bigues i biguetes construïdes amb ciment aluminós. 1.306 habitatges n'estaven afectats. 937 varen anar a terra i les famílies en varen rebre un de nou. Avui fa 20 anys. I els veïns tenen un crit unànime: "Volem oblidar-ho".
"Estàs tan malament que no rius ni amb els acudits, només em feien gràcia les nétes"
"Primer, va ser una sensació de pànic. Semblava que havia de caure tot el barri"
"Eren les 10 de la nit quan vaig arribar a casa, i hi havia tres guàrdies urbans i un funcionari municipal escridassant a tothom. Ens deia que havíem de deixar l'edifici perquè cauria". Ho explica Mariano Martínez, de 82 anys. Va anar a viure al carrer del Montsant, al Turó de la Peira, el 1957. Hi viu encara, però aquella nit no se li'n va del cap. Ja feia 10 anys que s'havia esfondrat el bloc del carrer del Cadí, 33. Hi havia hagut força informes sobre la resta i Martínez sabia que el seu pis tenia aluminosi. "A les nits, quan tornaves del lavabo al llit, senties sorolls segons on trepitjaves. No li deia res a la meva dona. No hauria dormit". Ell tractava de dormir, però les coses no eren fàcils. Fins que aquella nit del 2003, el funcionari va sortir dels malsons i els va tractar d'expulsar del paradís on eren, per bé o per mal, les petites cases que habitaven. "M'hi vaig enfrontar. No podia cridar d'aquella manera. Franco ja era mort. Si havien de treure'ns de casa, calia fer-ho amb cotó fluix. Els guàrdies es van posar de la nostra banda". Però va ser una victòria efímera: l'endemà, es va desallotjar el bloc.
"Al matí, al carrer hi havia una flota sencera de camions de mudances. Ens varen donar unes caixes i vàrem començar a empaquetar com podíem. Tothom ajudava a tothom. Era com si fos casa de tots. S'omplia un camió o en marxava un. I després, un altre i un altre. No sabíem on anaven".
Els mobles varen viatjar a un magatzem situat a Sant Andreu de la Barca, i els veïns van ser hostatjats per l'Ajuntament de Barcelona en diversos hotels fins que se'ls pogués oferir un altre habitatge. "Terrible", diu. I se li fa un nus a la gola i les llàgrimes s'insinuen. "La meva dona es va posar malalta i no va poder participar en guardar els mobles, les coses, els records. Jo vaig perdre nou quilos. Em vaig haver de refer tota la roba". I afegeix: "Estàs tan malament que no rius ni amb els acudits, només em feien gràcia les nétes".
Enmig d'una incertesa que els neguitejava, varen descobrir una mica de llum: "Hi ha bona gent, gent que t'ajuda. Els veïns, és clar, però també altres amics de qui no n'esperaries tant. En el nostre cas, la vídua d'un company de feina ens va trucar i ens va dir que de cap manera aniríem a viure a un hotel. Ens varem estar tres mesos a casa seva". El pis que va deixar tenia esquerdes, bigues trencades, el bany apuntalat, li faltava una biga sencera i en caminar feia croc-croc. El pitjor, diu, era no saber. Ni tan sols sabia on eren els seus mobles. "Finalment, preguntat, vàrem localitzar el magatzem de Sant Andreu i, a través d'un amic d'un amic, hi vàrem aconseguir entrar. Anava disposat al pitjor, però em vaig emportar una sorpresa. A terra s'havien marcat línies que reproduïen els carrers i els números. I allà, on tocava, hi havia totes les nostres coses cobertes amb un plàstic. En aquell moment, vaig començar a estar segur que les esperances se satisfarien. No esperava tant com al final ha estat, però va ser un gran alleugeriment".
Finalment, li varen donar una altra casa. Aquest és el resum que fa d'abans i d'ara: "Tinc ascensor i abans més de cent esgraons; tenim gas, i abans era butà; només veia el sol en un reflex, ara totes les peces tenen llum solar. El pis antic tenia finestres i el d'ara un balcó des d'on veig la ciutat: de Collserola fins a la Barceloneta". Això si: "El record no s'esborra". I ell, com molts altres del barri, voldria deixar-lo enrere.
20 anys després, sap que la primera decisió que va prendre quan va esclatar el problema de l'aluminosi va ser la correcta: "Em vaig fer de l'Associació de Veïns i vaig convèncer la resta del bloc perquè fes el mateix. Eren els únics que podien ajudar-nos".
Antonio Silva, sabater de 66 anys, és el president de l'Associació que ara té uns 600 membres, però que va arribar a superar els 4.000. Tenia un local comercial al carrer d'Aneto i ara en té un al costat, més petit però nou, lluminós i funcional. "Tots sabíem que al Turó en passava una de grossa. Hi havia esquerdes per tot arreu, humitats, façanes malmeses, obres constants i no acabaves mai". Després de l'esfondrament del carrer del Cadí, el barri es va omplir de por. "La gent que hi tenia una segona residència va marxar. D'altres se'n varen anar a viure amb familiars. De joves no en va quedar ni un. Al barri només hi havia qui no tenia cap més solució. Perquè, a més de por, hi havia apuntalaments. En pisos de 50 metres quadrats, hi podia haver 50 puntals. No podies anar al vàter de front". I quan varen caure els blocs es va veure que, aprofitant el terra rocós, gairebé no hi havia fonaments.
Antonio és un lluitador històric i està convençut que el barri té futur. Per això no vol parlar de fa 20 anys, s'estima més repassar el que li falta al barri. "Ho volem oblidar. Perquè allò va estar a punt d'acabar amb tot el barri. D'aluminosi n'hi havia a d'altres llocs, però, en tot el barri, només al Turó de la Peira. I era un barri amb mancances, però tenia vida col·lectiva, i la pot tornar a tenir. Quan haguem acabat amb l'aluminosi, començarem amb la resta de problemes: necessitem treballar amb la infància, aconseguir més guarderies i potenciar l'associacionisme per integrar els darrers que han vingut, que ho han fet perquè aquí els pisos eren més barats".
El Turó de la Peira, explica la regidora de Nou Barris, Carmen Andrés, tenia 20.000 habitants el 1990. Ara n'hi ha uns 16.000. D'aquests, 7.000 són nascuts a Catalunya; uns 4.000, a la resta d'Espanya i els altres 5.000 són immigrants, majoritàriament llatins. "Els problemes d'integració no tenen a veure amb l'origen sinó amb la pobresa", explica Eleuterio Ortiz, de 58 anys, que vivia al carrer d'Aneto i encara hi viu, encara que en una altra casa, perquè la seva va anar a terra. Va arribar al barri amb els seus pares i s'hi ha quedat a viure. "Jo ho vaig viure molt malament. Sobretot per la incertesa. Primer, se'ns va dir que aniríem a viure al Besòs, però els veïns teníem clar que no volíem marxar del barri. La lluita passava per mantenir la unitat del barri". Amb tot, accepta que ell era "relativament jove" i que els records el torturen menys que els veïns més grans. "Ara cal oblidar i viure el nou barri". Un barri que ha millorat les voreres, té un CAP, un bus de barri, "que cal ampliar" i encara falta un bloc que serà, segons diuen alhora Ortiz i Silva, per a gent jove. "Aquí hem patit molt, val més oblidar", afirma Daniel Samper, de 72 anys. Viu en una altra casa: la seva, on va estar-s'hi 35 anys, ha desaparegut.
L'oblit progressa. Al bloc que va caure, Cadí 33, hi havia un bar. Ara hi ha un locutori regentat per un pakistanès. No sap res del que va passar va 20 anys. Ningú no li n'ha parlat. Al davant del taller d'Antonio, Síria Ascarrunz, de 30 anys i nascuda a Bolívia, regenta una ferreteria. Viu al barri i l'aluminosi li sona lleugerament. "Primer, va ser una sensació de pànic. Semblava que havia de caure tot el barri", recorda Carmen Andrés, que viu al districte i té família al Turó. "Ara, hem de mirar cap al futur". Aquesta és la consigna.
Actes commemoratius
20 anys d'aluminosi. Avui, a les 12.30 hores, s'inaugura el projecte 20 anys d'aluminosi al Turó de la Peira. S'emmarca en l'11è Fòrum Fotogràfic. L'acte començarà al parc del Turó de la Peira i s'acabarà al Centre Cívic Can Basté. (Fabra i Puig, 274 )
Autoretrat. Projecte en curs de Ricard Martínez, que tindrà una primera part al mirador del Parc del Turó i a la plaça de Can Basté.
Quotidianitat d'una memòria apuntalada. Proposta fotogràfica del col·lectiu Cuatro15 al voltant de l'edifici, batejat com a Titànic, i les famílies que hi habiten. (Plaça d'Ignasi Urenda).
Vist al Turó de la Peira. Exposició en la qual diversos fotògrafs han documentat la metamorfosi del barri i dels seus habitants.
Turó. Vídeo documental sobre la realitat viscuda pels veïns des de l'ensorrament fins avui.
Refotomatón. A partir d'una fotografia familiar, es recull la història de la gent.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 11 de noviembre de 2010