CÉSAR DOMELA. LA NATURALESA DE L'ESTRUCTURA
Oriol Galeria d'Art
Provença, 264, Barcelona
Fins al 2 de juny
CHILLIDA - MILLARES - SAURA - TÀPIES
Galeria A / 34
Aribau, 34, Barcelona
Fins a mitjans de juny
Més o menys fins al 1910 la pintura era una qüestió de dues dimensions i l'escultura de tres. Tenien el camp ben repartit i acotat. L'escultura produïa ombra i la pintura la representava. Prèviament, però, alguns impressionistes ja havien atorgat a la pintura uns gruixos expressius que transcendien la superfície essencialment plana de la tela, una experiència que van seguir, immediatament després, expressionistes alemanys com ara Emil Nolde. El cubisme, per la seva banda, va alterar la representació tradicional de les coses però encara va utilitzar habitualment l'ombra pintada. L'ús del collage per part dels cubistes majors, seguidors i parents, va significar un pas endavant en la tridimensionalització de la pintura. De fet, Picasso va assolir un punt culminant i alhora d'inflexió en aquest tema amb els esplèndids collages en relleu de llauna i fusta pintada dels anys 1914 - 1915. Els constructivistes russos, d'una banda, i alguns dadaistes internacionals, de l'altra, atorgarien la majoria d'edat a la pintura en relleu, ja completament desinhibida de les dues dimensions imposades per la tela, des de l'època del Renaixement.
Destaca la relació entre els gruixos foscos de Tàpies i les arpilleres de Millares
César Domela (Amsterdam 1900 - París 1992) és un d'aquests artistes que van contribuir a eliminar les barreres entre pintura i escultura. Connectat inicialment amb els cercles Dadà d'Estrasburg i Berlín, a partir d'ells es va introduir al grup De Stjil, de Mondrian i Van Doesburg, que llavors estava estretament lligat al dadaisme. Domela es va interessar per les estructures constructives dels edificis i, alhora, de la natura i en va fer la font d'inspiració de les pintures en relleu que va iniciar a mitjan anys vint. Convertit el membre més jove del grup dels neoplàstics holandesos va ser inclòs en totes les grans exposicions d'art abstracte celebrades llavors a Europa o als Estat Units. Aviat va deixar, però, la rigidesa de Mondrian, i fins i tot la més flexible de Van Doesburg, per deixar-se anar en el món dels arabescs sinuosos de tonalitats sensuals i les qualitats expressives i també decoratives dels materials com el plexiglàs, les fustes nobles, els papers sofisticats o les pells, combinats amb el llautó, el ferro, o l'alumini. Domela va ser fidel a ell mateix tota la vida, fins i tot quan les seves geometries líriques estaven passant de moda, i aquest fet l'ha convertit en un clàssic imprescindible en qualsevol revisió àmplia de l'art abstracte del segle XX. L'any 1999 la Galeria Kowasa va presentar la primera individual de Domela a Barcelona, dedicada exclusivament als seus interessants fotomuntatges. Ara, la Galeria Oriol ens brinda la possibilitat de conèixer una mica millor l'obra de l'holandès amb una tria de fotografies, collages i pintures en relleu que abracen dels anys vint fins als vuitanta.
Quan el pintor italoargentí Lucio Fontana va decidir esquinçar una tela llisa sense cap grafia per fer un quadre va fer un pas transcendental en la pintura, era construcció i destrucció alhora. El llenç foradat es va convertir en una obra en tres dimensions i, en certa manera, en el final de la pintura i l'entrada a l'art conceptual. Prèviament, l'artista italià havia fet una sèrie d'obres molt texturades i amb incisos en baix relleu i forats, que tenien relació amb la ceràmica que també practicava. Aquestes obres, prèvies als cèlebres quadres monocroms tallats, van influir decisivament a Antoni Tàpies als anys cinquanta, quan estava deixant el surrealisme màgic de Dau al Set per buscar nous camins d'expressió amb els que assoliria un reconeixement internacional. La textura i les empremtes passarien a ser el tret definitori del Tàpies posterior. Just els quadres d'aquesta època són els que ara exposa la Galeria A/34 i ho fa de forma encertada rodejant-los amb l'obra de tres dels seus coetanis espanyols més reputats: Eduardo Chillida, Antonio Saura i Manolo Millares. Cal destacar, d'entrada, els ingràvids i delicats collages de paper plegat i penjat de Chillida. Però és especialment interessant la relació que s'estableix entre els imponents gruixos foscos de Tàpies i les expressives arpilleres estripades i lligades de Millares que se separen conscientment del gest gèlid i absolut de Fontana. Als anys cinquanta i seixanta, Tàpies, Saura i Millares proposaven un món fosc, de nit i sang, que es podia interpretar òbviament com la tragèdia espanyola malgrat que, de forma ben paradoxal, també eren l'emblema oficial i elegant del país mal governat per Franco que necessitava urgentment un canvi radical d'imatge de cara a l'exterior.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 5 de mayo de 2011