Deuen recordar aquell concurs que va guanyar la Costa Brava, El paisatge favorit de Catalunya. Mentre s'emetia el programa tres escriptors empordanesos descrivien els seus propis paisatges interiors que, oh, tot i estar situats a la Costa Brava i a l'Empordà, tenen poc a veure amb la versió oficial. El talent i la bona literatura ja les tenen, aquestes coses. Vicenç Pagès a Els jugadors de whist ens relatava unes vides força allunyades dels vespres glamurosos de Peralada. Pocs mesos després, Toni Sala situava a la Costa Brava de Marina tots els elements de què consta la vida però, és clar, res de pòsters. Finalment, Ponç Puigdevall a Un dia tranquil, ens demostra que el bucolisme és només un miratge. I tot, a la terra mítica d'aquesta nostra esquerra divina que es diu il·lustrada i europea, desvetllada i feliç. Que n'arriben a ser, de clars i de cruels, els signes dels temps.
Que hi ha paisatges que són bonics és una obvietat i que hi ha racons de la Costa Brava que són per quedar-s'hi, una altra. I de postals per a turistes n'hem de fer, només faltaria, que en vivim. De visita totes les cases són bones, diu la dita, però és que nosaltres no hi anem només de visita, al paisatge favorit de Catalunya, que és cada paisatge i cada racó. Gràcies a en Pagès, en Sala i en Puigdevall, hi vivim i hi veiem els contrastos i, també, la catifa que hi ha sota la catifa. Ara resulta que això de pintar el país com un cromo no era patrimoni exclusiu dels convergents. Els socialistes l'acolorien com si fos l'Empordà però el que els sortia s'acabava assemblant massa al Baix Llobregat. Així els ha anat, així ens ha anat. Sort dels llibres.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 9 de junio de 2011