DUES DONES DIVINES
TV-3
Dilluns a la nit
Lamentablement, la deriva de la senzilla i higiènica interrogació "Per què?" que ha introduït l'entrenador del Real Madrid et pot fer semblar un rondinaire si l'apliques a altres coses de la vida. Però veient Dues dones divines no se m'acut una altra expressió educada. Per què? Té un repartiment de primera fila: Rosa Maria Sardà, Verónica Forqué, Vicenta N'Dongo... I res més. Vol ser una comèdia amb dolenteries, però són tan innocents o poca-soltes que desmereixen el gènere.
En un esforç tan descomunal com fallit per ser diferent, la sèrie mira de posar la càmera a llocs poc habituals. Les narracions al cinema i la tele no tenen gramàtica, però tenen retòrica i fer-li fer capgirells a la càmera no és cap falta d'ortografia, però si no tenen sentit... simplement és pirotècnia. Els responsables d'aquesta malaguanyada sèrie haurien de fer un cop d'ull a Sagrada Família, que també va fer TV-3, per aprendre què vol dir una narració poc rutinària però amb intenció.
Realment ha de ser difícil de creure's el que els actors han de fer davant la càmera i la sortida de molts d'ells és exagerar descaradament els gestos, les expressions. Sembla que per sota d'allò que els obliguen a recitar t'estiguin dient que ells tampoc no s'ho creuen, que ho fan per seguir la broma. I quina mena de bromes? De veritat es pot pensar que enllitar-se amb Rafael de Casanova és iconoclasta? Del repertori d'acudits que s'empelten en la llarga mitja hora de cada capítol un em sembla elaborat: l'esforç del personatge de Vicenta N'Dongo per salvar els pronoms febles, una espècie en extinció.
A la mateixa web del programa, els espectadors ja han manifestat amb els seus missatges la pèssima opinió que tenen del producte. Només faltava a Twitter que la productora presumís dels bons índexs d'audiència (15,5%) per provocar encara més la part indignada d'aquesta audiència. És clar que els motius són ben diversos. N'hi ha que sorprenentment estan enfadats perquè "ens riem de nosaltres mateixos com si ens avergonyíssim de ser així". Si "som així" ens haurien d'agafar amb pinces. De catalans n'hi ha de moltes menes i no tots van clenxinats. Aquesta no és la qüestió.
Per sobre dels adjectius més o menys agressius planen els interrogants: com? (es va decidir emetre); qui? (va donar via lliure); quant? (ha costat); i, en definitiva, per què?
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 9 de junio de 2011