Des de fa un temps, el Barça està de mudança, sobretot ara que mana Guardiola. A l'entrenador el mou un interès integrador i d'aquí ve que hagi agrupat l'activitat esportiva a Sant Joan Despí, gens estrany sinó que és comú als millors clubs. Futbolista viatjat i alhora personatge nostrat, el tècnic entén que no hi ha res millor per al bon funcionament d'una empresa que els empleats es trobin amb el cotxe de l'amo a l'hora d'entrar i en sortir de la fàbrica. Guardiola hi és sempre i els nens poden entrenar-se al costat d'uns ídols que fan vida a la Ciutat Esportiva.
El trasllat ha provocat, en contrapartida, una certa melangia. La Masia deixarà de ser la residència del planter per convertir-se en la seu del club i el camp d'entrenament que hi havia al voltant passarà a ser un pàrquing per als treballadors del club. Ningú no dirà res perquè desaparegui un camp que no feia ni les mides reglamentàries sinó que els 16 entrenadors que hi han passat des de 1978 l'han utilitzat perquè no n'hi havia cap altre. El que passa és que el seu valor no és material sinó emocional, ja que ens reconcilia amb l'esperit del joc i ens remet al carrer i al pati de l'escola.
La seva grandesa estava en la seva precarietat. Allà hi va néixer el rondo, la base del joc del Barça. Amb molts pocs metres quadrats, Cruyff va generar l'essència del dream team, pare de l'equip de Guardiola. El joc de posició, la pressió i velocitat de la pilota van sorgir després de repetir mil vegades aquell rondo. Un motiu de sobres perquè d'alguna manera passi a formar part del patrimoni sentimental barcelonista i de la identitat col.lectiva. No pot ser que la indústria del totxo sepulti també la cultura esportiva, i menys una expressió futbolística que fuig del culte a la personalitat per adular el joc. A vegades, per seguir el rastre, convé marcar el lloc d'origen. Almenys que hi posin una estaca
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 23 de junio de 2011