ORQUESTRA SIMFÒNICA
DEL TEATRE MARIINSKI
Director: Valeri Gergiev.
L'Auditori. Barcerlona. Dilluns,
12 de desembre. 20.30 hores.
Sergei Diaghilev no va ser només un gran empresari del món de l'espectacle, va ser també un excepcional catalitzador de talents entorn als cèlebres Ballets Russos, que sota la seva direcció van renovar el ballet clàssic inventant la dansa moderna tal com explica l'exposició Els Ballets Russos de Diaghilev, 1909-1929. Quan l'art balla amb la música, que fins al 15 de gener s'exhibeix a Caixafòrum de Barcelona. En aquesta renovació hi va jugar un paper fonamental un jove compositor rus, Igor Stravinski, qui, amb Claude Debussy i Arnold Schönberg, va revolucionar la música del segle XX. I justament el punt d'inflexió d'aquesta revolució va ser un ballet: La consagració de la primavera, obra amb què Stravinski liquidà d'un cop el romanticisme i capgirà la música trencant radicalment amb el passat en els aspectes del ritme, l'harmonia i la instrumentació. De com es gesta aquesta revolució tracta el concert que protagonitza dilluns vinent a L'Auditori, dins del cicle Ibercamera, l'Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de Sant Petersburg sota la direcció del seu titular Valeri Gergiev.
L'Ocell de foc (1910), Petrushska (1911) i La consagració de la primavera (1913) són les tres obres que integren el programa del llarg concert que oferirà el Mariinski, una marató de gran ballet simfònic amb Stravinski com a únic protagonista. La successió cronològica dels ballets, que s'interpreten en les versions originals i complertes, permet seguir l'evolució del compositor des de la injecció de vigor al gènere que suposà L'Ocell de foc, primer encàrrec que va rebre de Dighilev i partitura encara influïda per la música tradicional russa i en especial pel seu mestre Rimski-Korsakov, fins a la maduresa de llenguatge que mostra a La consagració, obra amb què musicalment obre el segle XX. L'escàndol de l'estrena de l'obra, el 29 de maig de 1913, va sacsejar tant els fonaments del Théâtre des Champs Élysées de París com del món de la música. I ara, gairebé cent anys després, l'obra segueix impressionant per la seva força i l'agressiva i sorprenent escriptura musical.
* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 8 de diciembre de 2011